Si algú s'atrevia a xiular dins una barca, allò més probable és que rebés una clatellada contundent o un valent mastegot. Era una creença supersticiosa, sens dubte; però la gent de mar considerava que xiular, anant embarcat, no podia dur sinó malastrugança. Uns ho atribuïen al fet que açò era una manera de cridar els dofins. Tal volta perquè aquest so fricatiu i sonor emulava el llenguatge d'aquests animals marins, tan llestos i simpàtics que allà on van fan fugir peixos i malbé la pesca. Altres, però, creuen que xiular crida el vent; el vent que fa xiular l'arboradura i el cordam de la nau i amb desfermada força pot esquinçar les veles i dur al naufragi. Tant si la causa és una o és l'altra (i qui ho demostra?), observem que imitar un fenomen en propicia l'aparició. També diuen que sang crida sang i l'odi no fa sinó engendrar-ne més. Açò sí: aquesta imitació pot remetre a una de les funcions primitives de l'art. En les escenes de caça de les pintures rupestres hom hi ha vist l'afany facilitador de l'activitat. Clar que la funció propiciadora és fantàsticament bona quan allò que es crida és beneficiós per a la tribu i perversa quan li pot prendre malament.
Ja ho veim: imitaven un joc pervers, volien guanyar doblers de la manera més ràpida i fàcil i van buidar els bancs. Els vam rescatar entre tots, amb doblers públics que ens van assegurar que tornarien a mare. Però passen els anys i les crisis perseveren com llevantades inacabables. Ara els bancs rescatats tornen a generar beneficis i tanmateix aquests no es posen al servei del retorn del rescat, el qual queda, com deien els romans dels deutes incobrables, ad calendas graecas. I mentrestant, els responsables de tot aquest gran desficaci, xiula que xiula, es fan els despistats, com si allò no fos cosa seua. Són les élites extractives, que xiulant xiulant han mogut un fortunal de vent i han duit el malfraig i la desgràcia a moltes famílies. Si en tost de ser aquesta bona gent la qui han embarcat en uns vaixells tan fràgils, els embarcats fossin ells –l'estricta minoria privilegiada que maneja el 80 per cent de l'economia – i el patró de la galera, en canvi, fos el poble sobirà, a cada xiulada seva els mastegots que rebrien els farien perdre les ganes de continuar el seu joc pervers. Similia similibus..., proverbi llatí.