Josep M. Quintana, que havia mostrat en la novel·la «Els Nicolaidis» (2006) una àmplia visió del XVIII menorquí, ha reprès aquesta producció temàtica ara amb un treball històric: «Una història particular: els conflictes Església-Estat a la Menorca del segle XVIII» (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2016). Aquest estudi exemplifica magníficament el valor de les anàlisis detallades per transcendir cap a la comprensió de fenòmens d'abast més ample. La particular situació que va experimentar l'illa de Menorca al llarg del segle XVIII (britànica entre 1708 i 1756; francesa fins al 1763; de bell nou britànica fins a 1781, i espanyola fins al 1798, quan revindrà a domini britànic fins a 1802) va provocar una relació conflictiva entre les autoritats ocupants, especialment les que depenien del govern de Londres, de confessió anglicana, i les autoritats religioses menorquines, catòliques, subjectes, però, a l'autoritat del bisbe de Mallorca i, per tant, sota sobirania espanyola.
Quintana aplica el seu rigor jurídic a l'exegesi dels documents que parlen de l'estructura de l'Església menorquina i la seua conflictivitat interna i externa atenent al pensament polític i teològic dels principals protagonistes (el vicari general Antoni Roig, el tinent vicari general castrense Muñoz Nadales, el bisbe Vila, etc.) i la defensa a ultrança de la immunitat eclesiàstica per part del clergat menorquí, que en aquell moment estava interessat en la seua autonomia front al poder civil, perquè aquest no era Sa Majestat Catòlica. Aquesta autonomia paradoxalment queda del tot contradita quan, després de la conquesta espanyola del duc de Crillón, Carles III imposa manu militari la política regalista borbònica.
A la pel·lícula «El correo del rey» (1950), de Ricardo Gascón, pura propaganda nacionalista espanyola, es mostra un poble menorquí delerós de retornar al seu «senyor natural», el rei d'Espanya. Que els menorquins se sentissin espanyols no deixa de ser, però, una generalització simplificadora. Els estaments dominants més conservadors (clergat, aristocràcia), els que no havien flocat durant els temps britànics, devien estar ben interessats a recuperar llur domini. La burgesia, que entenia d'aranzels i traves al lliure comerç, volia una agenda diferent a la que Espanya li imposava, però maldant d'estar a bones amb les noves autoritats castellanes.
I les classes populars? Potser la millor expressió del seu sentiment identitari s'observa en un gravat aparegut a un llibre de vestits populars publicat a Madrid el 1801 per A. Rodríguez. Un individu vestit a la menorquina es demana: «¿Qué soy? ¿Inglés? ¿Español? Maonés» (sense la –h- normativa en castellà!).