El passat dissabte quatre de febrer, ens va deixar amb 98 anys Pere Montserrat Recoder, membre d'honor de l'Institut Menorquí d'Estudis, grandíssim botànic i ecòleg a qui Menorca li deu valuoses contribucions científiques sobre les plantes de l'illa.
Nascut a Mataró el 1918, va estudiar Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona i va obtenir la llicenciatura el 1945. El 1950 es va doctorar a la Universitat de Madrid amb la tesi «Flora de la cordillera litoral catalana (porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera)», fruit d'anys de recerca a l'Institut Botànic de Barcelona, a la Facultat de Farmàcia i d'investigacions sobre el terreny realitzades en el Pirineu aragonès, Sòria i Andorra.
El 1951, Ramon Margalef, gran amic del nostre botànic, el va animar a que l'acompanyés a fer treball de camp a Menorca. Així va ser com el dissabte 17 de març, desembarcats en el port de Maó, tot d'una es posaren a treballar pels voltants de Sant Lluís. Aquell mateix capvespre van visitar l'Ateneu on van consultar l'herbari de Rodríguez Femenias. A l'endemà, diumenge, van anar fins l'Albufera, cosa que tornaren a fer dilluns. Aquells dies van quedar enamorats de l'Illa, pel seu paisatge, per l'amabilitat dels illencs i... L'apotecari ciutadellenc Gabriel Martí Bella, que els va fer de guia uns dies després per Ciutadella, ensenyant-los monuments prehistòrics, els va presentar la seva família, encontre que va donar lloc a que sorgís l'amor entre Pere Montserrat i Maria Antònia Martí, la segona filla del farmacèutic. Així va ser com els següents anys van ser menorquins pel Dr. Montserrat. Les visites a l'Illa es van repetir el 1952, formalitzant el nuviatge, i es va arribar a casar amb la ciutadellenca el 1954, amb la qui va tenir sis fills.
Fruit de les recerques a l'Illa són les publicacions «Aportación a la Flora de Menorca», 1953; «Algunas briófitas de Menorca», 1954; «La pascicultura en Menorca», 1956; «Botánica menorquina», 1957; «Observations phytosociologiques dans l'ile de Minorque» (amb O. De Bolós i René Molinier), 1970; «La présence du chêne-liège à Minorque», 1972, i «Las marines menorquines y su aprovechamiento ganadero», 1987. A les quals cal sumar-hi, a més, més de 250 altres publicacions en forma de llibres, articles de revista, ponències i comunicacions a congressos, no relacionades amb la nostra illa, però que tracten de botànica i especialment d'ecologia de les pastures, tema que dominava i del qual era un gran especialista.
Va ingressar el 1953 com a investigador al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), estudiant algunes temporades a Anglaterra on es va especialitzar en Palinologia (Cambridge) i en Praticultura (Kew Gardens). Aquells primers anys postdoctorals van ser decisius per la seva trajectòria investigadora perquè li van permetre obrir i assentar una nova línia de recerca en el camp de la botànica, la dedicada a l'ecologia del sistema agropecuari. A inicis de la dècada de 1961 es va traslladar a l'Instituto de Edafologia, Ecologia y Fisiologia Vegetal. Fou també soci fundador de la Sociedad Española para el Estudio de los Pastos, de la qual va ser secretari, vocal i vicepresident.
El 1963 va crear a Jaca el Centro Pirenaico de Biología Experimental (avui Instituto Pirenaico de Ecología), centre dependent del CSIC, del qual seria vicedirector fins el 1979, on va crear l'herbari de plantes vasculars del Pirineu més important del món i el tercer en importància de l'estat Espanyol. Llavors i fins el 1985 va ser cap de la Unitat d'Investigació Botànica del mateix centre.
EN REFER LA SEVA VIDA després de la mort per un desgraciat part de la seva esposa menorquina el 1964, la qual només comptava 36 anys, les estades a l'Illa van deixar de ser ininterrompudes, però sempre va tenir Menorca present. Persona amb una profunda vocació científica, ja jubilat, no va deixar mai d'estar interessat per la recerca i els progressos de la botànica. Els menorquins hem d'estar orgullosos d'haver-lo acollit i que fos l'illa la nineta dels seus ulls. Que descansi en pau.