La primera setmana del proper mes de març, compliré 65 anys de vida. Aquesta data representaria la meva entrada oficial a sa darrera tanca, si no fos perquè més de 35 anys de servei com a funcionari públic em permeteren accedir-hi, i començar-hi a pasturar, un trienni abans. De tota manera, no podem negar que una efemèride com aquesta és, en la trajectòria personal d'un individu, un bon motiu per mirar enrere, reflexionar sobre la pròpia existència i les vivències acumulades, a la vegada que, tot fruint del present, intentar bastir el que ens pugui quedar de futur. Aquesta és una etapa que t'ofereix haver entrat ja en la maduresa i poder esperar l'arribada de la vellesa amb una certa dosi d'optimisme.
Si faig recompte, si em poso a pensar, jo vaig celebrar els meus 40è, 50è i 60è aniversari a la ciutat de Reus, on llavors residia. En arribar els 65, la meva il·lusió, transformada, finalment, en una feliç decisió, i esper que, ben prest, en una ferma realitat, ha estat retornar als orígens i desplaçar-me, juntament amb la meva dona, al poble des Castell, d'allà on prové tota la meva família paterna. I poder veure'm acompanyat dels parents que em resten en aquella vila; els que jo anomeno «els meus cosins de Menorca», tot i que, en realitat, uns i altres som fills de dos cosins segons. Açò no ha impedit que, en les etapes en que he viscut a l'Illa, la relació que he mantingut amb en Jaume, en Jesús i na Catalina Quevedo Pons, ha estat com de germans i, des de llavors, hem conservat sempre uns intensos lligams familiars.
LES DARRERES SETMANES, he tingut dues sorpreses. Començaré per la més recent, d'aquest mateix matí. En cercar al diccionari manual de Pompeu Fabra la paraula «origen» he pogut comprovar que prové d' «orient», és a dir del punt on primer apareix el sol. Quin millor origen podia demanar que el cap de Llevant de Menorca i de tots els territoris de parla catalana, llevat de l'Alguer, és clar? No hauria trobat cap altra provinença més adequada que el poble des Castell, aquell «primer sol de España» que anunciaven els eslògans turístics de mitjans del segle passat, i que ha il·luminat tanta i tanta gent vinguda d'enfora, des dels militars del castell de Sant Felip, dels quals parlaré tot seguit, fins els immigrats de Jabalquinto i d'altres latituds.
Segona sorpresa. Ara fa 15 dies, vaig llegir al menorca.nfo una informació de n'Isaac Pons de Rosa (una «peça», com diu sempre el bo de n'Isaac, que procedeix del camp dels mitjans de comunicació audiovisuals), sobre la relació del llinatge Preto amb el poble des Castell, que data del segle XVI i va ser instaurada per un soldat del castell de Sant Felip. «Ben igual que els Quevedo!», vaig pensar tot d'una. Així m'ho havia mostrat, si més no, l'estimat i recordat conco en Jaume Quevedo Victori, qui confeccionà, durant anys, un arbre genealògic de tota la seva família. Assegut davant l'ordinador, vaig evocar la figura d'un capità de la Trasmediterrànea, anomenat precisament Preto, qui feia sonar la botzina del seu vaixell en entrar al port de Maó passant per es Castell, la seva població natal, en senyal de salutació. La meva ment va volar fins el cel de Calasfonts, en una nit estrellada de finals d'hivern, i no vaig poder evitar posar quatre estels damunt la peça de n'Isaac.
EM TROBO ben disposat, idò, per tornar als orígens i per gaudir de la companyia d'aquells qui, com els meus avantpassats, tingueren la fortuna de néixer allà on tot comença, on el dia esdevé net i clar per primera vegada en molts indrets i, més concretament, en la nostra mediterrània occidental. El meu germà i jo no hem tingut fills i la descendència dels meus cosins mascles des Castell ha estat exclusivament femenina. Açò farà que aquesta branca del llinatge Quevedo acabi es perdi amb el temps. Però, uns i altres, volem viure el present i, tots plegats, tenim moltes coses a celebrar. La principal, que seguim vius, després d'alguns ensurts en forma de problemes seriosos de salut que, afortunadament comencen a estar superats. Un català i culer convençut com jo, celebraré el meu aniversari en un restaurant anomenat Espanya i, entre els meus acompanyants, n'hi haurà dos que són del Madrid a matar. I ho faré ben a gust, perquè una cosa són les idees i una altra de ben diferent, per fortuna, els sentiments. Aquests no hi mancaran. Sentiments de pertinença i, per damunt de tot, d'estimació cap a una terra i una gent qui, per sempre més, formarà part, de manera fonamental, de tota la meva vida.