No sé si la literatura està en perill, com explica Tzvetan Todorov en un breu assaig del mateix títol (en francès «La littérature en péril», 2007). Deu anys després d'haver-lo publicat, la mort del seu autor, el passat 7 de febrer, m'ha fet tornar-lo a treure del prestage. Els professors de literatura segurament haurem comès el pecat de ficar-nos massa en l'interior dels textos, el seu budellam estructural, la seua arquitectura, i potser també en els contextos social o històric i, tal vegada, en poques ocasions hem sabut transmetre al nostre alumnat la passió per la lectura, especialment dels clàssics. Todorov, que en la seua producció inicial va teoritzar sobre la 'literarietat' professant com a estructuralista (vid. «Poètica», 1971), ara hi reconeix el perill d'una aproximació excessivament teòrica. Explicarà, doncs, per què la literatura pot ser una via de coneixement i des d'aquest caire cal ensenyar-la. «L'objecte de la literatura –diu- és la condició humana i, per aquesta raó, el qui la llegeix i la comprèn esdevindrà no un especialista en anàlisi literària, sinó un coneixedor de l'ésser humà». D'acord amb açò, Màrius Sempere, degà dels poetes catalans actuals, afirma que el material de la poesia és un mateix, es té dedins. La pròpia vida, les experiències, les lectures... El que un escriu no és una elecció, és una circumstància. O com deia Joan Oliver, Pere Quart, aquest material viu en el record i els records són somnis verídics, perquè han estat viscuts. Així que cada escriptor és un món i cada època té la seua escriptura.
Però també és legítim demanar-se si existeixen característiques col·lectives, ja siguin generacionals, nacionals o de grups amb afinitats electives..., que a la seua manera manifesten la identitat (no solament lingüística) a què els escriptors s'adscriuen en virtut de les seues opcions estètiques i ideològiques. Per exemple, llegint literatura de menorquins descobrirem quelcom de la identitat menorquina? En què deu consistir la tan esmentada (per alguns) menorquinitat i, en cas d'arribar a definir-la, com s'ha expressat aquesta en les obres de Ramis, Ruiz i Pablo, Timoner Petrus, Moll Camps, Pau Faner, Ponç Pons, Pere Gomila, Joan Pons, Esperança Camps, Maite Salord, Josep M. Quintana, etcètera? Respondre aquesta qüestió, que sembla gairebé metafísica, genera molts dubtes. D'una cosa, tanmateix, no dubt i és que, com ha expressat l'escriptor asturià Xuan Bello, «les ciutats i els pobles no existeixen del tot fins que algú no els escriu».