En un món rodó és complicat saber quan s'avança realment. És cert que, si es volen resoldre problemes, el fet d'apostar per fixar-se uns objectius temporals i unes fites escalonades, pot ajudar molt a fer passes sòlides. Però quan els terminis que es fixen són molt llunyans, es té la impressió que s'està aplicant una estratègia d'eludir les responsabilitats.
Ja deia Kavafis que no és tan important arribar com gaudir del viatge i de tot allò que es pot aprendre pel camí. I és ben veritat que es poden adquirir molts coneixements mentre s'avança. Per exemple, a Menorca tenim la pèrdua i la degradació dels recursos d'aigua dolça, que és un repte que encara no hem sabut resoldre, però sí que hem pogut reflexionar molt sobre problemàtiques, causes i potencials solucions.
El tema de l'aigua està reglat a nivell europeu amb una Directiva que es va aprovar l'any 2000, que preveia que en el 2012 ja s'aplicarien plenament els seus preceptes i que, en 2015, els aqüífers haurien recuperat el seu bon estat.
Quan es discuteix un esborrany de nova Directiva europea, es fan els tradicionals encontres d'agents econòmics que poden opinar durant la preparació dels textos. Conten els que hi ha estat que, mentre la majoria de països fan grups de treball per veure quines adaptacions caldrà fer en els diferents sectors implicats, els representants d'aquesta banda dels Pirineus dediquen el seu temps a discutir com ho farem per saltar-nos la nova normativa.
Això que pot semblar una reducció caricaturesca, es constata de manera tristament bastant fidedigna quan es participa en processos similars a nivell estatal o autonòmic i es llegeixen i discuteixen els documents de manera detallada. La tendència permanent d'alguns representants econòmics i d'alguns alts responsables tècnics (mai es pot generalitzar, però Déu n'hi do) és la de buscar munició per allunyar qualsevol compromís ferm.
Així va ser que en l'instrument pensat per aquesta societat per abordar el tema de l'aigua, anomenat Pla Hidrològic i que es va començar a treballar en 2009, la fita de bon estat dels aqüífers no es va situar per a 2015 sinó per a 2027, al·legant l'extenuació d'aquestes masses d'aigua subterrània i la contaminació per nitrats presents a les mateixes.
No es van fixar objectius intermedis en el calendari que permetessin avaluar si s'avançava realment o no. Per tant, entre que es prenia la decisió i que s'hauria d'afrontar el repte passarien prou anys com perquè, ni els polítics que firmaven ni els tècnics que assessoraven, s'haguessin de trobar realment amb el problema de cara. També passaria prou temps com perquè la gent que ho discutís en 2027, ja no recordàs els detalls de la història ni els noms dels seus responsables.
Una cosa similar està passant ara amb l'energia. A Menorca tenim una central elèctrica altament ineficient. Aproximadament aprofita un 33 per cent de l'energia que gasta. O sigui, que per cada unitat d'energia útil, n'hem de cremar tres, a partir de fuel i gasoil. Això fa que la producció d'electricitat sigui la responsable del 61 per cent de les emissions de l'Illa, molt per damunt del transport terrestre o aeri.
Europa té marcats uns objectius per a 2020, anomenats el «triple 20» (en 2020 s'hauria d'haver reduït un 20 per cent de gasos d'efecte hivernacle, estalviar un 20 per cent d'energia consumida aplicant major eficiència i incrementar un 20 per cent la producció de renovables). Però com que 2020 és a tocar, ja es comença a difondre un nou calendari que parla de 2050.
És evident que pocs dels que ara en parlen, prendran decisions el 2050. No és dolent fixar objectius a llarg termini però si no s'acompanyen de fites entremig, de vegades és una manera de tirar pilotes fora.
Menorca no pot seguir ajornant la implantació significativa de renovables. Si ho retardam no guanyem temps. Perdem aire net, salut i molts de diners. Perquè per cada kw renovable que puguem posar a la xarxa, la nostra ineficient central elèctrica n'estalviarà tres de contaminants que ara compram a fora.
Es diu que horitzó que sempre veiem i mai assolim és l'efecte de la incapacitat humana per observar la dimensió rodona del planeta. Una lliçó que semblen haver après molt bé aquells que allunyen sempre les coses a una distància prou gran com perquè no les puguem contemplar en la seva integritat i continuem vivint en el miratge.