El fet que avui en dia els episodis violents siguin televisats, denunciats, gravats i distribuïts per les xarxes socials provoca una sensació irreal. Ara no hi ha més violència que abans. Estic convençut que dècades enrere hi havia més bullying, violència de gènere, pallisses, homicidis i, evidentment, guerres.
Estic convençut, i tal vegada som un il·lús, que la societat avança en una lenta però inexorable depuració de la violència bruta i pudent. ETAestà ja en tractament terciari.Europa, malgrat la paràlisi política, és aigua clara en pau interna. La feina és gegantina, i per açò és inevitable que quedin residus tòxics per confinar. Hi ha encara autèntics fangars, com el terrorisme gihadista o el drama de les dones que van triar sense saber-ho assassins com a parella.
Una bassa infecta és la violència a l'esport, a alguns esports. Sembla mentida que hagi estat necessari el vídeo d'una baralla a Mallorca per adonar-nos, de sobte, oh sorpresa, que tenim un problema al futbol menor, amb fillets pel mig, que és el més preocupant. Al voltant del futbol s'arma un circ mediàtic, aberrant, que els petits no saben digerir sols i els aboca a vanitats malaltisses, competitivitat nociva i supèrbia fatal. Pares i entrenadors han d'actuar de filtres d'aquest context lesiu, i molts ho fan. Però hi ha residus tòxics adults que en lloc de filtrar aquests mals hàbits en són grans amplificadors, i provoquen situacions desagradables als terrenys de joc, amb tanta mala educació com falta de respecte. Si, a més, aquests amplificadors pertanyen a la indesitjable subespècie humana disposada a aprofitar la mínima ocasió per repartir bufetades, compensant amb testosterona els seus complexos i frustracions, ja la tenim armada. Igual als fillets els sobren deures, però no hi ha dubte que a certs adults els falta moltíssima teràpia depurativa.