Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Gasòfia (319)

|

L'esplèndida i furibunda senyora R. recorda de tant en tant la vegada que un cambrer maleducat li va dir que parlés en cristià quan s'hi va adreçar en menorquí per demanar, en un bar de platja, una Coca-cola. Era en ple boom turístic i aquella humiliació lingüística encara la té present als seus quasi 80 anys a pesar que han transcorregut més de quaranta hiverns amb les seves respectives tardors, estius i primaveres des d'aquell desagradable incident.

Va succeir en plena dictadura franquista i, amb la ingenuïtat que caracteritza els menorquins i la resta de catalans, ens vam pensar que amb la presumpta desaparició i amb la instauració de la democràcia, aquestes agressions lingüístiques pròpies d'un règim colonial deixarien de passar perquè, en una democràcia, tots seríem iguals davant la llei fos quina fos la nostra llengua.

Ingenus, com he dit, ens topam cada dia amb la crua realitat, com si el temps no hagués passat i continuéssim prenent una Coca-cola en un bar de platja servida per un cambrer ignorant i educat en les pràctiques franquistes repressives. Han passat quaranta anys des de la dictadura de quaranta anys i les agressions lingüístiques continuen produint-se quasi cada dia com si el Gran Drac no hagués marxat i continués reptant, com un ser maligne (com en Bob de Twin Peaks, l'esperit malvat de la Casa Negra), a les comissaries de policia, a les carreteres provincials i nacionals i a les autopistes, als controls de passatgers dels aeroports, a les consultes dels metges de Seguretat Social o al carrer.

I no se'n produeixen més, d'agressions, perquè encara existeixen en el nostre país generacions i generacions educades en la por a les forces armades i en la desconfiança en l'autoritat.

Porucs, canviam d'idioma encara que la seva Constitució i el nostre Estatut ens empari. Escalivats, ens passam a l'idioma estranger i, servils, obrim un enorme somrís quan els agents pronuncien malament el nostre nom i el nostre llinatge quan, un moment abans, han pronunciat a la perfecció el nom i el llinatge d'un ciutadà de la Gran Bretanya que ens ha precedit a la fila.

I no se'n salva ningú. Des d'un general retirat al millor jugador de bàsquet d'aquest purulent estat nacional.

És un acord tàcit. Viurem en pau si acceptam la nostra inferioritat. Els esclaus també poden rebre llaors. Recorda els gladiadors. La marca de l'esclau és parlar la llengua del seu amo. Hem après dels cans.

Ai, però, les noves generacions. Les generacions que han estat educades en democràcia. Aquestes no tenen por. O no tenen aquesta por larval mesclada amb suors fredes, insults, humiliacions públiques i, fins i tot, amb sang. Un exemple coratjós el vam podem conèixer fa unes setmanes.

Una ciutadana de Menorca, que actualment viu a les Illes Canàries, va anar al seu metge de capçalera i va ser objecte d'una discriminació greu per catalanofòbia. A la sala d'espera, tot revisant les xarxes socials, li va sonar una cançó cantada en català al telèfon mòbil. Quan va entrar a la consulta, el metge li va preguntar si era catalana, i ella li va respondre que era dels Països Catalans, concretament de Menorca. El metge li va començar a fer «acusacions fortes molt catalanofòbiques» i va ser expulsada de la consulta amb crits com ara aquests: «Mà militar amb vosaltres, gasòfia. Aixecarem un mur els espanyols perquè quan tingueu passaport no pugueu accedir a les prestacions socials i les vostres professions no siguin homologades, us quedeu sense feina i us foteu amb el vostre independentisme dels collons.»

Orgullós d'aquesta al·lota que manté l'anonimat per evitar més represàlies covardes. Les noves generacions són valentes. Però generacions no tan noves també han perdut la por. A l'aeroport del Prat, poc temps després de l'incident a les Illes Canàries, un professor d'universitat és retingut per haver parlat en català. Un altre professor d'universitat és insultat i multat per haver parlat en català en una comissaria de Barcelona. Fins i tot en un McDonald un client va haver de demanar l'ajut dels mossos d'esquadra quan va rebre un ataca catalanofòbic per haver parlat en català! Aquells que ens han de curar, ens insulten. Aquells que ens han de protegir, ens humilien. Aquells que han de vetllar per la nostra dignitat, no fan res i miren cap a una altra banda. És una conspiració a nivell estatal? No. Som ingenus però no tant. És la impunitat. És el ca que es llepa els senyals. Per què ho fa? Perquè ho pot fer. Ens diuen que som gasòfia. Sobres del menjar; castellà gazofia. Sí. Fins ara, després de suportar quaranta anys de Dictadura i de ser governats quaranta anys més pels seus descendents hem estat gasòfia. Ara hem perdut la por i hem recordat que som els inventors de la caldereta de llagosta i que, a Catalunya, tenim els millors cuiners del món.

Lo más visto