És més que evident que Més per Menorca va pagar la setmana passada els plats romputs d'un dinarot que és principalment mallorquí. Ara bé, el que es fa difícil saber és de què anava el dinarot, qui va ser l'amfitrió i quins van ser els convidats. També no està gens clar fins quin punt els qui van moure els plats desitjaven la cadena d'esdeveniments que va tenir lloc pels quals les postres finals van ser el cessament de Ruth Mateu i la ruptura de Més per Menorca amb el Pacte de Govern. És probable que en un inici el plat enverinat anés per Biel Barceló, el vicepresident, qüestionat per membres del seu mateix partit. Però no es pot descartar tampoc una maniobra de darrera hora des del PSOE-PSIB de Mallorca per infligir molt de mal a la formació menorquinista.
A l'illa veïna, és la meva impressió, s'estan donant grans moviments de terra sociològics i ideològics els quals es volen traduir en canvis en els lideratges polítics. En una situació així, les escletxes surten per totes bandes i es qüestionen tots els càrrecs, tant en els partits d'esquerres com en els de dretes. Davant açò, però, els menorquins ens hem de demanar: què en som nosaltres de la mort d'en Berga? El resultat de tota aquesta crisi de Govern no pot ser més desastrós: pel descrèdit que suposa per la política, en general, i per la imatge que queda de Més per Menorca.
Precisament per la meva simpatia i lleialtat als projectes nacionals d'esquerres, he de confessar que m'han entristit els dos anys transcorreguts d'aquesta legislatura. Al començar es va veure que no havien servit de res les experiències de fracàs dels anteriors pactes. Vaig quedar decebut perquè l'entrada de Més per Menorca al Govern no es va fer deixant ben clar als socis de Més per Mallorca i del PSOE-PSIB que l'horitzó últim havia de ser, en l'actual conjuntura de qüestionament de les autonomies per part de Catalunya, la voluntat de fer política de volada encaminada a desfer el vigent marc polític-territorial, dissenyat en època de pors als sabres, i que es troba d'esquena als interessos econòmics, socials i culturals de la nostra Illa, la qual està estretament vinculada amb Barcelona, no amb Palma. Açò havia d'haver quedat clar, com també hi havia d'haver quedat que mentrestant no s'assolia aquesta fita, calia fer més traspassos de competències i doblers a Menorca i a Eivissa, desmuntant d'una vegada organismes centralitzadors del Govern balear, niu de clientelismes i malbaratadors de recursos, pura necropolítica, que es troben a Mallorca.
En segon lloc, m'ha dolgut veure que Més per Menorca en la pràctica de govern es plegava a fer província, a jugar a ser baleàrics, a navegar procurant no trepitjar el camp de mines dels interessos clientelars mallorquins. Més es va pensar que posant els seus les coses millorarien i els vicis desapareixerien, quan és l'estructura, aquesta necropolítica heretada i sedimentada durant legislatures, l'arrel del problema. La dimissió d'Esperança Camps, ara fa un any, havia d'haver esperonat profundes reflexions perquè contenia missatges que Mallorca era de tot menys la illa de la calma i que la necropolítica, un estat de coses en el que s'amalgamen interessos inconfessables d'empreses, del capital pur i dur, i dels partits, estat estructural, ho havia empastifat tot.
Per acabar, també m'ha decebut veure durant aquests mesos que no hi ha hagut ni per part dels càrrecs institucionals ni tampoc dels orgànics del partit menorquinista intenció de fer carrer, d'escoltar els moviments de tota classe (i no és cap consol que igual pecat hagin comès el PSOE-PSIB, en fase mortuòria, i Més per Mallorca) i d'abraçar polítiques de transformació social.
Val més posar-se vermell un cop que estar groc cada dia. Pel menorquinisme polític, pels interessos de l'illa de Menorca, el trencament de Més per Menorca amb el Pacte ha estat el millor que podia passar. Cal ser ara coherents. Res de donar suport a canvi de res. L'estaló al Govern balear ha d'estar supeditat a la culminació dels traspassos de competències i recursos a Menorca i l'eliminació de totes les dependències que fan de repartidores i són font de caciquismes. Aquesta és la millor política de transparència que es pot fer. Cal suprimir l'Institut d'Estudis Baleàrics (recentment batiat amb el nom d'Illenc) i que la part proporcional menorquina de la seva dotació econòmica vagi a la Conselleria de Cultura del Consell Insular de Menorca; cal fer-ho amb tots els organismes del Govern Balear sense deixar-ne cap ni un i ni rastre.
Més per Menorca haurà de treure pit amb Mallorca, però també haurà de fer molta autocrítica, i, si vol enlairar-se, cal que lideri amb modèstia molts debats a la nostra Illa, des de les institucions que actualment mena però també des del mateix partit.