El port de Maó ens té acostumats a llargues esperes, a projectes i reivindicacions que es converteixen en mites abstractes que apareixen cada cert temps amb relativa indignació i resignació. Ja se sap que dins un port s'ha de navegar amb una velocitat limitada, i algunes inversions s'ho han pres molt al peu de la lletra.
Després de l'humorístic periple burocràtic de l'ascensor del Moll de Llevant, que es pot repetir amb l'accés mecànic de Rochina si es despisten una mica, fa uns dies s'ha caigut un altre mite dels projectes eterns. Ha arribat el travelift de 150 tones, ariet d'allò que ha de ser una nova manera d'entendre el Cós Nou com a pulmó industrial del port, amb ordre, serietat, modernitat, seguretat i atractiu per als navegants d'arreu, que solen venir amb les butxaques plenes (expressió que cada vegada és més metafòrica).
La grua ha costat 400.000 euros i gairebé una dècada d'anades i vingudes, amb dos concursos fracassats perquè les pretensions recaptatòries anaven per davant de la voluntat d'oferir al port eines per mirar de sortir de l'atonia profunda. El primer preu és el de mercat, el segon és caríssim. S'ha perdut una quantitat indecent de temps, que ara ja no es pot recuperar.
No s'ha de ser demagog. Autoritat Portuària té diners per invertir perquè recapta amb les concessions. No podem demanar sempre generositat amb les primeres i amb les segones al mateix temps. No obstant això, l'empresa pública ha de fer valer a vegades aquest adjectiu.
Amb la grua ja a Maó, els focus passen a altres indrets. No hi ha novetats sobre Cala Figuera més enllà d'adquirir immobles, l'entrada de certs creuers genera dubtes i la mobilitat rodada necessita altes dosis d'imaginació i valentia. Entre moltes altres coses. Ara almanco sembla que hi ha feeling. Quedam a l'espera.