Sempre m'ha sorprès que la manca de discrepàncies internes d'un partit polític es consideri un mèrit. Un podria pensar que si no hi ha diferències en idees i accions és un símptoma de pobresa ideològica i intel·lectual, però en canvi la majoria dóna un valor suprem a «la unitat», com una necessària vacuna contra la crisi que es produeix quan es fa pública la diferència de maneres de pensar. Aquest culte al pensament únic i a l'estabilitat que proporciona es va estenent com una taca d'oli. I arriba als mitjans de comunicació. Els polítics, sempre amb excepcions, només poden veure una portada o llegir un titular des de la interpretació de si és favorable o respon a una estratègia d'oposició. Existeix una pressió per eliminar l'esperit crític i una manca de respecte cap a l'exercici responsable de l'ofici de periodista.
Així passa que l'opinió lliure, amb el dret a equivocar-se, o l'esforç per oferir informació completa, fruit de la investigació i un bon exercici professional, amb el risc a equivocar-se, es desacrediten contínuament, tal vegada amb l'objectiu que els que encara opten per aquesta bandera se'n cansin i es decantin per la comoditat. Al costat del poder es viu millor. Al final el periodisme s'ensenyarà a l'escola de relacions públiques, màrqueting i protocol.
Fins i tot les efemèrides històriques es queden amb els detalls del que va passar, amb la lloança dels personatges, sense cercar les interpretacions mirant el temps present. De la Transició, m'interessa més veure el que s'ha perdut de l'esperit democràtic que no el repartiment de mèrits i medalles.
Avui que des de molts poders es fomenta una estratègia de desprestigi cap als intermediaris de la llibertat d'expressió dels ciutadans, els mitjans de comunicació, convé recordar el compromís que fa 40 anys tenien els diaris i els periodistes amb els valors ètics (deontològics) de l'exercici professional com la millor protecció contra el sectarisme, agent contaminador.