Ara que les festes de la Mare de Déu de Gràcia són a tocar i que, ben prest, Sant Nicolau les tancarà totes amb clau, he estat seguint, amb interès i a través de les xerxes socials, el debat provocat pels col·lectius animalistes sobre la conveniència de que els cavalls siguin retirats dels actes lúdics a Menorca, ja que la seva participació és un atac contra llur dignitat com a éssers vivents, atès que els degrada i els fa passar pena, física i moralment parlant. Un debat, aquest, que va començar amb motiu de les darreres festes de Sant Joan, les primeres del calendari i que a jo, amb tota sinceritat, m'ha fet posar les mans al cap.
És cert, ho de reconèixer d'entrada, que no em puc considerar de cap manera un animalista. Els qui seguiu habitualment els meus articles ho sabeu molt bé. Força vegades he afirmat que mai no tindria, de manera voluntària, una mascota, tot i que respecto aquells qui en volen posseir, sempre i quan sàpiguen respectar la llibertat i la vida quotidiana dels altres, en especial dels seus vesins. Tampoc no som –ho he repetit, també, en diverses ocasions- un homo excessivament festiu. Però d'aquí a imaginar les celebracions patronals a Menorca sense la presència dels cavalls n'hi va un bon tros. Seria, pens, com jugar un clàssic o un partit de Champions sense pilota i, si molt m'apurau (ja que estem rallant d'éssers vius) sense equip arbitral.
Les festes, a Menorca, tenen, des de «la nit dels temps», el cavall com el seu element essencial, com el seu principal protagonista. Us imagineu, de veritat, un Sant Joan reduït al Dia des Be o una Mare de Déu de Gràcia només amb la missa i el llançament final de botes de vi des de la balconada de l'Ajuntament? Podríeu entendre totes i cadascuna de les festes que durant tot l'estiu se celebren als diversos pobles de l'Illa, sense qualcades, sense jaleos, sense corregudes a sa plaça, sense caragols? Jo no, sincerament. I crec, amb tota la modèstia del món, que una afirmació com la dels col·lectius proposants de l'iniciativa es troba molt enfora d'una coneixement a fons de la festa i, més encara, d'un sentiment d'estimació cap a ella.
El cavall, insisteixo, és l'autèntic protagonista de la festa i, molt probablement, el seu participant més estimat i respectat. Els seus amos en tenen cura durant tot l'any i, quan arriba el moment, l'engalanen, el mimen i premien les seves bones actuacions. Que es cansen i que pateixen, segur, ben igual que els seus cavallers i, per aquest motiu, no prenen part en tots els episodis festius i, en alguns d'ells, son substituïts per altres companys; exactament igual, que els seus genets.
A més de tot el que fins ara he exposat, no puc obviar la noblesa, com a principal característica d'aquest animal. Mireu, la primera vegada que vaig viure a Ciutadella unes festes de Sant Joan, la principal recomanació que en feren els meus amics més coneixedors de la festa fou que m'atracàs als cavalls sempre pel davant, per tal que em veiessin bé. D'aquesta manera, els podria fer botar, intentar de donar-los una capadeta, però mai no havia de tocar l'animal per la part del seu darrere perquè, en no veure'm, se sentiria atacat i respondria, de ben segur, de manera violenta cap a la meva persona.
Per açò, no puc estar més d'acord amb en Miguel Juan Urbano quan, en el seu «Adiós a las armas» de divendres passat, assegurava que «más atención merecería reflexionar sobre el comportamiento de las personas en las mismas celebraciones». Si un cavall, en plena festa, fereix qualcú, és perquè ha contestat una provocació prèvia, originada per la ignorància o la mala fe. En canvi, el mateix Urbano relatava tota una sèrie d'incidents entre humans, succeïts aquest mateix estiu i en els quals els equins no hi han tingut res a veure. El cavall sempre tindrà la prestesa, l'elegància i la bellesa que hem pogut admirar en les actuacions de les escoles eqüestres de Viena o de Xerès (Jerez), per posar dos exemples ben coneguts i no crec que cap animalista pugui mostrar-se contrari a qualsevol d'aquestes exhibicions equines, ni pretendre que degraden la dignitat d'aquells quadrúpedes que hi participen.
No voldria acabar aquestes retxes sense desitjar a tots els meus amics i amigues de Maó, que cada vegada en són més, us ho assegur, unes excel·lents festes de la Mare de Déu de Gràcia. Esper que xaleu molt i que pugueu viure la vostra celebració patronal en sana companyonia, amb una bona dosi de bulla i amb molts cavalls, per descomptat! Molt bones festes a tots.