Lorena Enebral, la fisioterapeuta segoviana de 38 anys que treballava a un centre ortopèdic de la Creu Roja al nord de l'Afganistan i que l'11 de setembre hi va ser assassinada, tenia coneixements de dari, la variant afganesa del persa. La premsa informa que abans havia exercit com a metgessa a l'Àfrica i allà havia après el swahili. Tot un exemple, doncs, de com un servidor públic per tal de poder exercir la seva feina s'esforça a aprendre la llengua de la comunitat a què voluntàriament serveix. No crec que hi hagi cap país de l'àrea anglòfona o francòfona, per exemple, on un funcionari accedesqui a un servei públic (sanitari, educatiu, social, etc.) sense complir el requisit de conèixer la llengua dels seus usuaris. A no ser que es tracti d'àmbits sociolingüístics on la llengua pròpia del país estigui en situació subalterna respecte a l'oficial de l'Estat.
Naturalment, els idiomes han de servir per a la lliure comunicació entre persones i mai no haurien de ser polititzats fins al punt d'esdevenir elements de divisió i desencontre. Ni haurien de ser instruments de violència, com els catalanoparlants hem tastat amargament («Una tal lliçó hem hagut d'entendre, el meu poble i jo», escrigué Salvador Espriu) al llarg de la nostra història. Si més no des de les normatives derivades de la Nova Planta de Felip V (s. XVIII), que imposaren el castellà en els usos de la vida pública, els diferents governs espanyols, en dictadura com en democràcia, obliguen al seu requisit lingüístic (qui no sap espanyol no accedeix a una feina pública) i no han encobeït l'existència de ciutadans irredents que no considerin l'espanyol superior als dialectos provinciales, que ara en diuen «cooficials». Aquí, «legalment» hauria de ser tan cooficial el castellà com el català. Però sabem que no és així en la pràctica. L'Estat espanyol manté pel que fa a les llengües una legalitat asimètrica. Resulta insensatament injusta l'exigència del requisit per a un idioma i no per a l'altre. La convivència i harmonia social exigeixen tractaments no desiguals.
Al nostre país, per desgràcia, el terme bilingüisme es continua usant, des del supremacisme castellà, per referir-se a un model en què hi ha uns parlats obligats a saber dues llengües i un altre grup que s'autoatribueix el dret a restar monolingüe en la seva llengua. Cal ser molt conscients d'aquesta realitat quan es fan comparacions transnacionals, perquè altrament correm el risc de no entendre res.