Quatre places de pediatria es convoquen per a l'assistència primària d'Eivissa i Formentera de l'Institut Balear de la Salut. No busquen pediatres d'hospital, sinó d'ambulatori.
Anunciada al maig, aquesta convocatòria es va publicar el dijous 19 d'octubre al Butlletí Oficial de les Illes Balears. La pàgina web del Col·legi de Metges de Balears en fa difusió, més aviat discretament, i també la web de l'IB-Salut, encara més discreta.
Fins on puc saber, no hi ha hagut cap més difusió d'aquesta convocatòria, prou necessària. Ha passat gairebé desapercebuda. Ni la web de l'Associació Espanyola de Pediatria, ni la de l'Associació Espanyola de Pediatria d'Atenció Primària, ni la de la Societat Catalana de Pediatria van difondre aquesta convocatòria, tot i que publicar un avís aquí és gratis. El termini per presentar candidatures es va tancar la setmana passada, divendres.
En cal remarcar que el candidat ha de tenir, obligadament, el títol d'especialista en pediatria. La convocatòria no contempla ni tan sols la possibilitat de considerar els candidats que no tinguin aquesta titulació.
El català no és aquí un requisit, sinó un mèrit, però massa valorat. En efecte, la puntuació que implica tenir el Certificat C1 de català equival a 32 mesos d'experiència en pediatria d'assistència primària en qualsevol ambulatori públic d'Europa.
Tenir, però, el C1 d'anglès, d'alemany o d'francès només equival en punts a 8 mesos d'experiència professional. És evident que hi ha una sobre-valoració del català, i una infra-valoració d'unes altres llengües que també serien ben útils a Eivissa i Formentera.
D'aquesta manera, un candidat que tingui el C1 de català però cap experiència en pediatria d'ambulatori estarà en una posició més avantatjosa que un candidat amb dos anys d'experiència com a pediatre d'ambulatori però sense el C1 de català. I això no és gens bo.
És evident que el títol de pediatre com a requisit i no com a mèrit, i la sobre-valoració del català, són factors que limiten les perspectives de la convocatòria i, per tant, la perspectiva de poder cobrir aquestes places.
Estic segur que els pares dels pacients d'aquestes places acceptarien amb molt de gust un bon professional de la pediatria, amb prou experiència i prou solvència, tot i que no en tingui títol oficial ni parli gaire català.
La poca difusió de la convocatòria és un altre factor que en limita les perspectives. Algú podria pensar que l'objectiu de l'autoritat que convoca les places no és la voluntat de trobar candidats adients, sinó només de buscar sense ganes de trobar, només per calmar les aigües.
El problema de l'habitatge és un altre factor que limita les perspectives de la convocatòria. No hi ha un oferiment formal (tal com hi ha en les convocatòries internacionals) per ajudar el candidat a trobar un sostre adequat.
Aquesta convocatòria, en resum, és com mana la llei, però no s'adequa a les persones a les quals ha de servir, ni a les particulars circumstàncies del moment. La conseqüència és que podrien quedar les places sense cobrir.
Places de pediatria sense cobrir de manera adequada implica que continuarà havent-hi pediatres amb més feina, amb més pressió assistencial que la raonable, i que tard o d'hora acabaran cremats i amb ganes d'anar-se'n.
Implica també que podria haver-hi fiets que són atesos per un professional que només disposa d'un grapadet escàs de minuts per a cada pacient. Les conseqüències són fàcils d'imaginar.
És hora, per tant, de revisar la llei per adequar-la a la realitat, a la necessitat actual i concreta. També és hora de pensar que els mateixos ambulatoris haurien de tenir certa capacitat per decidir sobre els requisits i els mèrits que es demanen.
www.bello.cat / jordibell@gmail.com