Quina mala notícia. Quin desastre. La setmana de la mort de Charles Manson i David Cassidy hem sabut que Barcelona no serà la seu de l'Agència Europea del Medicament. L'elegida ha estat Amsterdam, amb el vot incomprensible d'Espanya, gràcies a un sorteig després de quedar empatada amb Milà. Què ha passat? Fins al dia 1 d'octubre Barcelona era la clara favorita. Tenia l'edifici, la preciosa, contemporània i lluminosa Torre Glòries dissenyada per l'afamat arquitecte Norman Foster. Tenia la indústria farmacològica, una de les més punteres a nivell mundial. Tenia la ciutat, el clima, els hotels, les comunicacions, les infraestructures, les escoles internacionals per a les famílies dels treballadors que s'haurien instal·lat a Barcelona si hagués estat l'escollida. No tenia però una diplomàcia competitiva que sabés vendre el missatge arreu d'Europa. El catedràtic de Farmacologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan-Ramon Laporte Roselló ho va deixar ben clar: «El Govern de Rajoy no ha mogut ni un dit perquè l'Agència Europea del Medicament vingués a Barcelona». Ho va dir a RAC-1 abans i tot que se sabés el veredicte. A més de conèixer el tema per de dins, el també director de la Fundació Institut Català de la Farmacologia devia conèixer els precedents dels fracassos de la diplomàcia espanyola a nivell internacional que també havia estat incapaç de dur, per tres vegades, els Jocs Olímpics a Madrid. Incompetència, desídia i malvolença. Un còctel destructiu que du a Espanya a la situació actual d'irrellevància internacional i que amaga amb declaracions nostàlgiques d'un imperi perdut i que són àmpliament amplificades per la premsa espanyola i per la ratera dels intel·lectuals castissos que troben recompensa en forma de premis i distincions com abans la rebien els generals en forma de medalles fàtues i oxidades. Convertits en Tirano Banderas del segle XXI, la crítica als seus fracassos són com posar una crema hidratant a un porc. Com fa dir Valle-Inclán a un personatge colonial: «España podrá valer mucho, però las muestras que acá nos remite son bien chingadas.» Si voleu entendre l'Espanya actual us recoman llegir «Tirano Banderas» de Ramón del Valle-Inclán. Si voleu entendre el nivell parasitari dels escriptors espanyols contemporanis us recoman que els compareu amb Ramón del Valle-Inclán. Ja sabem la resposta que ens envelaran: «La Madre Patria y sus naturales estamos muy por encima de los juicios que pueda emitir un roto indocumentado.»
Els rotos indocumentados d'aquesta gran nació saquejada pels seus propis dirigents que és Espanya hem de perseverar. Avui diumenge fa trenta dies de la destitució del Govern Català, de la intervenció de la Generalitat i de l'aplicació de l'article 155 que va acabar enviant a la presó bona part dels seus consellers. Avui diumenge fa trenta dies que, amb la complicitat de Ciutadans i del PSOE, governa a Catalunya el Partit Popular. No hem arribat encara als cent dies de cortesia que es dóna de treva a un govern per començar a fer un judici d'opinió, però com que d'aquí menys d'un mes hi haurà eleccions i aquest virregnat imposat s'extingirà -o no, perquè el Partit Popular amenaça a tornar a aplicar el 155 si els independentistes tornen a guanyar les eleccions a Catalunya-, els termes s'han acurçat irremeiablement. La pèrdua de la seu de l'Agència Europea del Medicament és el cuc vermellós del cadàver en què estan convertint Catalunya amb la seva mescla d'incompetència, desídia i malvolença letal. I la pregunta que es fan els catalans és: estem més bé des que la Generalitat està en mans de Madrid i el PP ens governa a tots plegats? La resposta és que no. Les empreses continuen marxant de Catalunya (700 des de l'aplicació del 155), els funcionaris catalans es rebel·len davant la intervenció, ciutadans indefensos han sofert agressions per part de radicals d'extrema dreta que han quedat impunes, vuit mestres d'escola han estat citats a declarar com a investigats pel tractament que van fer a les classes de l'1 d'octubre (defensats públicament per la nostra gran pedagoga Pilar Benejam a la televisió) i Alfonso Dastis s'ha posat a cantar es Mahón / una ciudad hermosa y galante. Tiene comodidades de una ciudad grande…, substituint Mahón per prisión per referir-se a la confortabilitat que trobaria Puigdemont si Bèlgica acabés entregant el president de la Generalitat a la justícia espanyola.
Quin desastre ha provocat el 155 a Barcelona, a Catalunya i al conjunt de la nació espanyola. Quina por fa el bloc, el front comú, l'aliança del 155 encapçalada pel PP i seguida, com dos cans faldillers, per Ciutadans i pel PSOE. I no és d'estranyar que l'aplicació del 155 hagi resultat un fracàs amb els governants que tenim. Si el ministre d'exteriors espanyol lloa les presons estatals amb una versió de la cançó més popular del nostre llevant, la ministra de defensa manté una conversa molt animada amb dos humoristes de l'est i es creu que el cinquanta per cent dels turistes russos són espies i que Puigdemont fa feina per al servei d'intel·ligència de Putin sota el nom de Chipolino. En aquest context molts ens hem demanat com és que encara no ha aconseguit la independència Catalunya? No haurien de fer autocrítica els dirigents independentistes? En la seva defensa s'ha de dir que és molt difícil lluitar amb un enemic que, com va dir el filòsof Ramon Alcoberro, s'estima més quedar cec si té el consol que Catalunya es quedarà bòrnia. Borni o bòrnia. Mancat d'un ull; castellà tuerto o tuerta.