Vaig anar a l'escola pública i n'estic orgullós, tot i que no en tinc masses bons records. A l'escola vaig veure i aprendre que era la injustícia, la injustícia que ve donada per les desigualats de classe. Encara a inicis dels anys vuitanta del segle passat hi havia famílies que, motivades per necessitats econòmiques, obligaven als seus fills a abandonar els estudis a l'acabar els cursos de l'Ensenyança General Bàsica, l'EGB. No oblidaré mai els plors i les llàgrimes de dues companyes per no poder estudiar el batxillerat, el BUP. Eren bon estudiantes i els il·lusionava aprendre.
També recordo amb tristesa l'amargor no dels qui clarament volien estudiar i ho havien de deixar sinó dels qui havien assumit amb resignació, un curs abans, que el món dels estudis no era pas pels de la seva classe social. A la cara duien inscrit un cinisme aspre que ni als vells se'ls hauria mai de permetre tenir. Per a molts de la meva generació, la infantesa va acabar el penúltim any de l'EGB, quan van saber pels progenitors que el camí de l'escola no era per ells i havien d'emprendre la via de la feina.
Mentre vivia aquesta trista experiència, vaig veure, acompanyat del meu pare, el qual m'esperonava a anar a veure les pel·lícules del Cine Club de les JJMM de Ciutadella, la pel·lícula dels germans Paolo i Vittorio Taviani, «Padre padrone», de 1977. El film és una adaptació de la novel·la de Gavino Ledda i explica la història d'un fill de pastor sard. Té una escena que em va colpir profundament. És la del moment en què el protagonista, de petitet, estant a una aula de l'escola amb els companys i el mestre, rep la visita del seu pare el qual, després d'agafar-lo del braç i treure'l del pupitre amb violència, li diu una frase que recordo així: «l'escola és pels lleons, però nosaltres som bens i no ens ho podem permetre». Voldria creure que aquesta pel·lícula en aquests moments no emmiralla a ningú, però fins no fa masses anys sí que era el viu i amarg retrat de situacions patides en les carns de molts menorquins.
Per molts, i més com més retrocedim en el temps històrics, la lluita pel coneixement s'ha fet a base de moltes renúncies, sacrificis i solituds, cimentada amb una ètica de pedra viva, de granit. En aquest sentit, tampoc puc oblidar, perquè ho exemplifica, al malaguanyat Joan Mercadal Femenias, un gran sabater de Ciutadella, el qual va aprendre d'adult els coneixements més elementals de lletra per tal de poder demanar la lliçó als seus fills quan anaven a l'escola. Entrat en la maduresa n'estava molt orgullós de l'esforç que havia fet i que dos dels seus descendents fossin professors. De major, que va ser quan vaig tenir el goig de poder-lo tractar amb assiduïtat, va llegir totes les històries de Menorca i va morir mantenint l'esperit jove, perquè no va perdre mai la curiositat per estudiar, especialment per saber episodis de Ciutadella i de l'Illa.
La política hauria de servir per reparar les injustícies, una de les quals, gens menor, és la que ve donada per l'existència de barreres que impedeixen l'accés a tothom a l'ensenyament, a la cultura i a les arts. Massa pendents dels curts terminis, els partits obliden que per desfer els nusos de les desigualtats és necessari planificar, pensar a anys vista, tenir en consideració tots els elements socials en joc (els drets laborals, la sanitat, les pensions, la fiscalitat, l'accés a beques, el manteniment d'uns bons serveis públics en àmbits com els de l'ensenyament i els equipaments culturals...) per a generar oportunitats pels qui parteixen de situacions més desafavorides.
No hi ha dubte que en els darrers anys per salvar els bancs i caixes s'han sacrificat generacions, generacions de criatures i adolescents que, víctimes de les retallades, no han tingut les escoles, instituts i equipaments culturals de qualitat que es mereixien; generacions de joves que han patit universitats desballestades i que després no han pogut entrar a la funció pública per la congelació de les contractacions; generacions d'adults que, a més de tot açò, només han vist només precarietat laboral i sous merdosos. L'aprenentatge ens fa lliures i és la misèria, el treball precari i sense sentit, la desigualtat i la injustícia, el que ens embruta. Convindria que els partits polítics recordessin sempre les generacions perdudes.