El fill del pintor català Xavier Valls, Manuel, ex primer ministre de França, ha passat uns dies a Barcelona, la ciutat on va néixer l'agost de 1962. Un perfecte «lleó», com Napoleó i com Fidel Castro, nats tots tres (i d'altres, clar) un 13 d'agost. Doncs, ha rugit amb feresa als mítings de Ciutadans, del PSC i del PP, que amb els tres cares del bloc monàrquic del 155 ha participat aquest, fins fa poc, destacat militant del Partit Socialista Francès. Per descomptat, tothom és lliure de defensar políticament el que vulgui! Ha dit que el nacionalisme és guerra (si en sabrà d'açò el xovinisme francès o el nacionalisme espanyol, ambdós d'un supremacisme abassegador!), ha lamentat que el titllin de «feixista» per haver atacat l'independentisme (jo també ho lament, però dit en un col·loqui de Societat Civil Catalana no deixa de ser paradoxal) i «La Razón» destaca la seua construcció retòrica: «Catalunya sense Espanya no seria Catalunya» (què seria, idò, el País del Mai Més, de Peter Pan?) i «Espanya necessita Catalunya» (en açò no manca raó a «La Razón»; d'ací el crit "¡A por ellos!"). Entre altres ocurrències, Valls va amollar que en democràcia no hi ha presos polítics ni exiliats. Aquí haurem d'estar ben d'acord amb el polític francès. El que passa és que, si ho aplicàvem a l'estat espanyol actual, hauríem de negar-hi la major, o si més no, qüestionar-la. La democràcia espanyola és de big-beg, com deien antigament a la bijuteria barata, més aparença que realitat. N'hi ha prou a llegir l'opinió d' avesats constitucionalistes, espantats per l'actuació de Rajoy amb el triplet letal (Gobierno- Fiscalia General -Audiència Nacional) en l'arbitrària aplicació del 155, la qual conculca més d'un principi constitucional.
AQUEST DIJOUS, urnes obertes, l'esperança d'uns o d'altres n'haurà d'entomar el cop. No tots els partits podran dir que han guanyat quan la polarització present hi eliminarà matisos.
Destapada la caixa de Pandora, sortiren tots els mals; dedins restà només Élpis, l'esperança. L'espera és quelcom dolent? Figurava entre els mals de la maleïda caixa (potser una urna), però no en va sortir. Rafael Argullol interpreta que «de vegades, és millor viure sense esperança i sense el dolor que proporciona; de vegades l'esperança ens és tan imprescindible com l'aire que respiram».
Prest comprovarem si el statu quo es mantén a Espanya i a la UE, com volen en Valls i els monàrquics del 155, o si els sobiranistes retornen al statu quo ante.