Aquest primer d'any he trencat la rutina de començar-lo en pijama, seguint en directe el concert d'Any Nou amb la Filharmònica de Viena. Això de ser pare primerenc re-confirma obligacions de biberó i bolquers que tenen la capacitat d'imposar-se per damunt de qualsevol cerimònia, per important que un es pensi que sigui. La sort és que els concerts son com un dejà vu, amb aquelles làmpades que no son d'IKEA i una platea on predominen asiàtics i prohoms amb cara seriosa fins que es posen a aplaudir com fiets amb la Marxa Radetzky. Tot un espectacle televisiu del primer món que no decau malgrat el pas dels anys i que es retransmet per uns 90 països de tot el món, amb una audiència mitjana de 50 milions de teleespectadors i un potencial de 1.000 milions.
Temps enrere tenia una llista d'espera per adquirir entrades de deu anys, a un preu oficial de butaca superior als mil euros però que en el mercat negre es pagaven per damunt dels sis mil. Tenint en compte que aquests dies llegia que en deu anys, els sous han pujat un 13% i la llum, el gas i l'aigua un 70%, em sembla que el seguiré veient en pijama, com sempre. Per cert, enguany hi havia doble quota catalana al concert representada pel violí del prestigiós lutier català, David Bagué, que emprava un dels concertants i el vestuari del ballet d'un altre català, el dissenyador Jordi Roig. No sé si els mitjans se'n van fer ressò amb els temps que corren perquè una cosa no hauria de treure l'altre però en qualsevol cas, aquesta participació hi va ser.