Temps fa que en aquesta casa l'ambient és tens, cridaner de crits però mut de paraules, i cec per al que és prou visible. L'esperança, però, ningú no me la treu, perquè sóc al mig.
L'ambient d'aquesta casa mira d'eliminar l'espai del mig. És l'espai de l'equilibri, l'espai de l'equidistància, serenor, conversa fecunda, paraula fèrtil.
Temps fa que sóc aquí. Fa un temps, però, mirava de trobar espai al bàndol que llavors semblava engrescador i que prometia madurar, però aviat vaig veure que la maduresa no hi arribava, sinó que arribaven més aviat les coloraines, l'eslògan, les paraules amb un significat dissenyat per a l'ocasió, l'astúcia com a mèrit i el paparrisme, la gracieta, la foscor.
Llavors vaig pensar que si hi ha bandolers a les dues bandes, millor serà romandre al mig, i agafar el bo i millor de cada banda, i prest descartar el material contaminat que a cada banda s'ofereix amb profusió.
Bandes, bàndols i bandolers, ja en vaig escriure, aquí, no fa gaire. El paparrisme, en canvi, és un concepte nou, clar i català, evident com l'aigua clara. Continuo pensant que ens cal un canvi, i ben important, i no només en aquesta casa, però no serà pas d'aquesta manera.
Temps fa que es parla d'eixamplar les bases, és a dir, de fer més feina per tal que més persones deixin l'espai del mig per passar-se al bàndol en qüestió, perquè amb el que n'hi ha, tot i que és força, no n'hi ha prou. Però la força no és cosa de massa, sinó de raons.
És d'aquesta manera que els del mig som blanc de les campanyes que miren d'eixamplar les bases, explorar els límits: paraules i expressions que amaguen la supèrbia de pensar que només en aquesta banda hi és la raó.
Com a conseqüència, i només n'és un exemple entre d'altres, «El País» i TV3 van posar-se caparruts la setmana passada afirmant que la veritat és aquí i no allà, rabiola de criatures, encara que és ben fàcil de trobar informació manipulada, ara de manera subtil, ara de manera grollera, als dos bàndols.
No sé si tenim dret a la informació, però sí que sé que tenim dret, absolutament, al fet que ningú intenti d'enganyar-nos amb paraules, coloraines, campanyes i estratègies enganyívoles. No sé si és oportú recordar que vam tenir un president que és periodista, i que en va fer feines, i que va fer de president de l'Agència Catalana de Notícies.
Cal entendre que aquestes estratègies li parlen al cor, però al cor no hi és la raó ni la capacitat de raciocini. I que el sentit de l'equilibri tampoc no és al cor, sinó que és al fons de les orelles. Cal escoltar amb el fons, i no quedar-se a la superfície.
A causa d'aquest ambient que s'hi respira, el tema de la respiració ho complica tot, i és gairebé impossible de treure'n l'aigua clara perquè de seguida brolla l'aigua visceral, que per definició ofega la raó perquè ofusca el raciocini.
Prou se sap que el fet visceral és una forma de reaccionar ben humana i comprensible, però és inacceptable com a mètode per fer-ne res. Tothom és visceral en algún moment, però sabem que no hem de prendre una decisió basada només en el fet visceral del moment.
Cal superar el fet visceral per trobar l'equilibri. Cal superar les estratègies que miren dur-los més aigua al seu molí perquè aquest molí no és el teu, ni és el meu.
Hem de veure que cap dels dos bàndols té tota la raó, sinó tan sols una part, i que els dos bàndols tenen prou pecats a la consciència.
Hem de buscar el punt de l'equilibri. En aquest punt no hi ha la certesa de la raó, però és aquí on la raó és més probable, perquè hi ha el raciocini que surt de la serenor, de la conversa fecunda i plural, de l'esperit fèrtil i plural, i sobretot de l'observació objectiva i crítica de la realitat.
bello.cat / jordibell@gmail.com