Abunda l'immobilisme temporal mental. Es jutgen i afrontes qüestions actuals amb criteris de fa deu, vint, trenta, quaranta anys. Un error. Res no és igual. Els principis es poden mantenir però si s'adapten. Quin remei. Estancar-se en la comparativa històrica produeix frustració i decadència.
Els esquemes mentals han de ser com aquells edificis vells que segueixen drets però, per fer-ho amb dignitat, s'adapten. Sobretot adapten el seu ús a la demanda. El món canvia més ràpidament que les pètries construccions, que han adquirit per si mateixes un valor cultural que abans no tenien. Posar-se les mans al cap amb esglai per l'esbucament d'un bouer o un casalot, o fins i tot de la muralla de la ciutat, és un gest que no té més de mig segle d'història.
Ara gairebé res s'enderroca (ni els xalets dels hortals), i més si té valor patrimonial, però el món no els espera. Cases senyorials muten en hotels, llocs passen a ser cases senyorials, els pisos volen ser llocs de negoci, els teatres actuen com a conservatoris, els quarters canvien de guàrdia: armes per bolígrafs.
El debat sobre la transformació dels usos de certs edificis és intens, etern, amb càrrega ideològica i interessos creuats. Zonificació, PTI, NTT... En el fons, gran part és açò. Però... I els locals comercials buits? Ningú no en xerra. No mereixen plans, estudis ni moratòries. Són els grans oblidats. I són molts. Certa normativa va provocar una proliferació de locals que l'activitat comercial no ha absorbit ni fer-hi prop. Ara la transformació del sector i de negocis com els bancs agreuja el problema. Les ciutats són plenes de plantes baixes amb aparadors plens de pols i cartes plenes al terra. És il·lús pensar que la perseguida recuperació del petit comerç pot aconseguir omplir-los tots també d'activitat. Per tant, ara que es revisa el PTI i tal, ara que falta habitatge, seria interessant dissenyar una alternativa imaginativa per al seu ús. Una bona solució milloraria el paisatge urbà i l'economia dels propietaris, sense damnificats aparents. Ara mateix aquests locals buits constitueixen una realitat inadaptada, i per tant frustrada i decadent.