No sé quants anys fa que no he pujat a l'ermita. No en deu fer tants perquè hi vaig dur el meu fill, que ara té disset anys, quan era més petit. Per a qualsevol ferrerienc és una excursió obligada. Pujar a l'ermita -s'ermita, en singular, com si no hi hagués més ermites al món, i en salat-, conèixer els paratges de l'ermita, entrar o veure des de rere els vidres -perquè la majoria de vegades està tancada- l'interior de l'ermita.
L'ermita de Ferreries no es pot deslligar de la muntanya. La senzilla construcció de teules vermelles i d'un sol cos que es troba al cim de Sa Rovellada, a la marina de Son Morera, va ser dissenyada pel prestigiós arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí -el mateix que va pensar el jardí del Turó Park de Barcelona- i construïda, amb grans dificultats de transport, per voluntaris d'Acció Catòlica, joves la majoria, l'any 1954. Per tant, és una ermita contemporània, una ermita del segle XX.
El trajecte costerut des de Ferreries es fa en poc menys de mitja hora i transcorre davall alzines i pins i està flanquejat per mates, carritxeres, aladerns i brucs. El terra és vermell, argilós, i les pedres de cot formen llisers quan s'arriba als voltants del cim de la muntanya. He dit muntanya perquè desconeixia quan ho he escrit la diferència amb un tossal. Quan un tossal passa a ser una muntanya? Set-cents metres des de la base per amunt és una muntanya. Set-cents metres per avall és un tossal. Sa Rovellada només fa cent-vuitanta-tres metres d'altitud. Per tant, és un tossal. Ens és igual. A la nostra estimada Menorca els torrents són rius, els muntijols són muntanyes, els barrancs són valls, les basses són llacs, els mars són oceans, les illes són continents. Vam néixer en un món petit. I ens agrada. És el nostre món petit. A partir d'aquest món petit podem créixer. I molts ho han fet. Em ve al cap Mateu Orfila al segle XIX que, des de Maó, va arribar a ser degà de la Facultat de Medicina de París. O, a l'època moderna, Guillem López Casasnovas que, des de Ciutadella, ha arribat a ser un dels economistes més influents del món; vinculat també a la sanitat com l'autor del «Traité des poisons tirés des regnes minéral, vegetal et animal ou toxicologie générale» que va servir de font documental a Umberto Eco a l'hora d'escriure la novel·la «El nom de la rosa».
Aquesta és la nostra ermita, l'ermita dels ferreriencs, l'ermita dedicada a la Mare de Déu. Però hi ha d'altres ermites i, per suposat, amb més història i recorregut religiós que l'ermita de Ferreries. Per exemple l'ermita de Sant Pere del Puig de la Selva del Camp. Està situada a Tarragona i s'alça a cinc-cents metres damunt el nivell del mar, per tant, tampoc corona cap muntanya, més aviat un poderós tossal. És una ermita amb poetes o, per ser més exacte, amb poeta. Jordi Llavina (Gelida, 1968) va publicar el novembre de 2017 el poemari «Ermita» a l'Editorial Meteora. Vaig pujar a l'ermita de Sant Pere del Puig abans que es publiqués i hi he tornat a pujar amb la lectura de la versió final. És un dels projectes més ambiciosos de l'autor dels magnífics poemaris «Vetlla», «Contrada» i «Matí de la mort». Ermita és una ascensió. I no només una ascensió literal. També és una ascensió dins la sòlida poesia de Jordi Llavina. Cadascun dels 1.400 octosíl·labs és com un graó. Primer de tot, una escala de paraules. Cada graó és una paraula. El poeta les trepitja amb cura i respecte perquè l'experiència ha demostrat que la paraula pot ser un hostal de sentiments que pot hostatjar l'amor i també l'odi, l'enveja i el ressentiment. La paraula pot ser una ofrena i també un dard. La paraula pot ser llenegadissa i, així com el pescador assegura el peu descalç damunt el llenegall abans de pujar a la barca, Jordi Llavina assegura cada mot perquè sigui exacte, perquè sigui aquell mot i no un altre. Així va ascendint. Conscient del poder de la paraula de dues cares que, unides i ben lligades, es converteixen en frases. El domini del llenguatge és esquiu i absolut. Així com el muntanyenc té respecte per la muntanya però no temor, així com el mariner té respecte per la mar i no terror; el poeta mostra respecte pel llenguatge però no por, inquietud o preocupació. El llenguatge llisca però no rellisca. L'ascensió no és juvenil. És l'ascensió d'un home madur que ha arribat a la cinquantena. Arrossega la memòria i recupera el paisatge. Desarma els intèrprets des de bon començament: «Jo sempre he escrit per curar el tall / que ens fa saber que no som res». Però hi va haver un temps que sí que ens pensàvem que érem alguna cosa. Aquest dolor constatat provoca que el poeta plori en públic i que no ens amagui el seu dolor. Ascendeix amb avarques i, quan és prop del cim, a peunú. Els arbres ens acompanyen durant l'ascensió. També els ocells, els insectes i les pedres. Cada territori es deu a una pedra. Durant la doble lectura, «Ermita» m'ha evocat «Elogi de la pedra calcinera» de W. H. Auden. La pedra de Sant Pere del Puig és la llicorella. El món se'ns mostra sencer. L'aigua ens fa evident la mar, l'estela d'un avió ens fa evident el cel. L'ascensió també la fa el lector: «La meva ermita, el blanc de calç / a la façana restaurada, / els contraforts, als laterals, / rocam que neix del fonament / antic». Durant la presentació a la llibreria Documenta de Barcelona, el director Jordi Cervera va assegurar que Jordi Llavina era un dels tres millors poetes de la literatura catalana actual. No m'agrada rallar de persones. Els poetes desapareixen. Les obres, com les ermites, romanen. M'agrada més parlar, per tant, d'obres. «Ermita», de Jordi Llavina, per la seva maduresa, per la seva rodonesa, pel seu impacte visual, és una obra mestra. Llavina. Camí per la neu.