El moviment és l'acció més prestigiosa i característica de la societat contemporània. Implica desplaçament, velocitat, canvi. El moviment és guai, és cool. És senyal de vida. Caminam, correm, conduïm, viatjam en tren, en avió, en vaixell. El moviment ens dóna coneixement. Descobrim nous països, noves cultures, antigues civilitzacions. Per tant, associar-te amb aquesta manifestació motriu vesteix. És com dur unes sabates d'Úrsula Mascaró en una festa a un àtic de Nova York, unes Salomon X Ultra Mid 2 GTX a la falda de la muntanya de l'Everest o unes Nike Air Vapor Max a la pista d'atletisme d'uns Jocs Olímpics estiuencs.
Ens fa sentir per uns instants el déu Mercuri romà o el déu Hermes grec, proveïts de sandàlies alades calçades als nostres peus cansats.
No és d'estranyar, per tant, que el grup en contra que els balears, amb el menorquí, el mallorquí, l'eivissenc o el formenterenc com a llengua materna, puguin ser atesos i adreçar-se als metges i al personal sanitari en l'idioma que van rebre en herència dels seus avantpassats, hagi triat el moviment com a crit de guerra: Mos Movem. Per evitar que se'ls associï amb els pagesos i els terrossos que tenim com a llengua materna una varietat balear del català han afegit, al seu crit en pla, la traducció al castellà (¡Nos Movemos!) i a l'anglès (Let's Go!). Com a amant de les paraules i dels seus diversos significats m'ha interessat la incoherència existent entre les tres versions. Per què fan servir una varietat dialectal en català i, en canvi, la versió castellana està escrita en un estàndard acadèmic? No seria més coherent la versió, per exemple, Pa'lante!? Mos Movem! Pa'lante! Let's Go! Aquesta successió seria coherent. L'altra, els delata. Ens estan dient que el balear els importa una castanya i que, en canvi, respecten el castellà. La versió anglesa, d'altra banda, em remet a «Toy Story» i al famós crit de Buzz Lightyear: «Fins a l'infinit… i més enllà!». Perquè, on volen arribar els responsables del moviment? Han aconseguit els seus objectius. I ho han fet amb lemes demencials que insulten la intel·ligència, el bon govern i el sentit comú. Crits com ara «Ets idiomes no salven vides» o «Ets idiomes no curen». O d'altres absurds, desvergonyits, falsos i xenòfobs com ara «Es català mos mata», que s'han pogut veure recentment a les desfilades de Carnaval. I, amb aquests arguments trets del testament d'en Bernat Figuerola, han assolit el seu objectiu de fer recular el Govern Balear que rebaixarà l'exigència de català a la sanitat pública. El que no van aconseguir -canviar una llei vigent- milers de docents decents sortint durant anys a manifestar-se, jugant-se els seus càrrecs i llocs de feina, ho han aconseguit uns pocs cents de ciutadans prepotents en uns pocs mesos de mobilitzacions puntuals. La conclusió a la qual arriba qualsevol observador és que a les Illes Balears ostenta el poder institucional l'esquerra, però que el poder real el continua administrant la dreta. La pregunta que es faran els electors en les properes eleccions serà amb tota probabilitat que, entre la còpia i l'original val més decantar-se per l'original. Un mal precedent. Una minoria privilegiada imposant-se a la majoria que s'havia guanyat, com marquen les regles del joc democràtic, marcar els temps de la política.
Jo també em faria aquesta pregunta si no conegués des de fa anys la impulsora d'aquesta iniciativa batejada amb el triple nom de Mos Movem! Nos Movemos! Let's Go! La meva amiga Úrsula Mascaró, amb quatre canyes i un burcany, ha aconseguit canviar una iniciativa feta amb respecte i amb sentit comú que només cercava que els pacients de la sanitat pública poguessin ser atesos en la seva llengua materna! És brutal. És una crac. La conec des de fa temps i puc assegurar que és rebel, intel·ligent, emprenedora, inconformista, lluitadora, triomfadora, lleial. És capaç de jugar-s'ho tot si creu que una causa és justa. El problema és que, estimada Úrsula, la causa que has encetat no és una causa justa. Perquè els idiomes sí que salven vides. Perquè els idiomes sí que curen. I, en sentit contrari, perquè els idiomes, ni l'estigmatitzat català, no maten. Els idiomes, curen. Els idiomes, salven vides. No ho dic jo. Ho diuen els metges. Ho diu la ciència. Està escrit fins i tot en el Jurament hipocràtic modern: «Recordaré sempre que hi ha una part d'art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament. Recordaré sempre que sóc un membre més de la societat on visc, amb unes obligacions especials envers tots els éssers humans que la configuren, tant sans com malalts». Admirada Úrsula. Lideres amb molt d'èxit un moviment que ha aconseguit els seus objectius basant-se en falsedats -els idiomes sí que curen-, en mentides -el català no mata- i que exigeix als metges una traïció flagrant: abjurar del Jurament hipocràtic. Tot plegat no és gens cool. En tost d'açò em recorda una cançó menorquina divertida i ordinària que compta amb una versió musical meravellosa de Cris Juanico: «En Joan quan va arribar / amb aquelles sabatotes / encalçava ses al·lotes / per darrera es campanar». Hi ha una estrofa anònima més punyent i actual: «En Joan quan va arribar / va dir mumare ja vengo / ai fill meu jo no t'entengo / si no mudes es parlar». Mos. Forma dialectal del pronom personal dèbil de primera persona plural. En el dialecte menorquí, es pronuncia mus quan va anteposat al verb (mos movem). La forma mos s'ha produït segurament per influència del pronom singular me.