Hi ha premis necessaris per a aquells que guanyen un concurs literari o una cursa esportiva. Però crec que n'hi ha de prescindibles, perquè no es basen en un resultat sinó que són discrecionals i que al final poden fins i tot crear més d'un disgust quan algú es pregunta per què a uns sí i a uns altres no.
La societat, les empreses i les institucions, han de ser agraïdes i amables. De forma interna s'ha de poder reconèixer la feina, per exemple, d'una persona que es jubila després de molts anys. Aquest acte familiar és diferent del que moltes vegades s'organitza per a repartir medalles públiques. Que hagis treballat 30 anys en un servei públic no hauria d'obligar a rebre un reconeixement social. És a dir, es tracta de separar el que és un reconeixement intern d'un acte per a qui realment mereix un homenatge públic.
La tendència avui és a multiplicar els premis, com més millor. No hi ha institució que no en concedeixi. Així es fomenta la dinàmica de pensar a qui concedim un premi, cosa que moltes vegades no resulta gens fàcil i obliga a donar moltes voltes.
Amb això no vull dir que els que reben un reconeixement públic no s'ho puguin merèixer. Hi ha tantes persones que han fet una feina ben feta que la llista de premis encara podria ser més llarga. Però la conseqüència de l'excés d'homenatges públics és que al final perden valor.
No sé si aquesta ansietat pels premis és una estratègia per apropar les fredes administracions i els desprestigiats polítics als ciutadans. O si és que la mateixa societat necessita incrementar la seva autoestima. Una forma de contrarestar la pluja de males notícies que ens envolta.
Dels premis discrecionals, m'agraden més aquells que permeten recuperar una figura del passat, conèixer la seva biografia, descobrir la seva obra i que el mateix reconeixement sigui una aportació a la societat. Aquests no són tan efímers com la majoria dels que es donen avui.