Aquest quadre magnífic us el duc avui perquè és ben oportú. Perquè parla de fiets que necessiten un cop de mà. Perquè parla de servei i de fraternitat, de germanor, que són la matèria primera de la qual està feta la Setmana Santa.
Al quadre hi ha un seguit de fiets que es banyen a la mar. Hi ha un germà de l'orde de Sant Joan de Déu, amb sotana negra, que mira d'ajudar un dels fiets. No pot caminar, duu crosses, les cames són primes i flaques, i no li aguanten, són seqüela de pòlio.
Pintat el quadre en 1899, encara no hi havia la vacuna contra la pòlio, que és del 1952. Tot i haver-hi vacuna, i prou efectiva, encara hi ha casos de pòlio al món, i també, com al quadre, són fiets desgraciats, amb cames mortes, que la societat separa.
Sembla que el religiós ajuda el fiet, gairebé un noi, perquè es posi dempeus i pugui anar-hi, a la mar, a prendre un bany de mar. Fraternitat, germanor, donar-nos un cop de mà, proïsme.
Hi ha un altre fiet amb crosses, i més allà un bon grapat de fiets que semblen gaudir d'un dia de platja. No sé per què tots són nus, tal vegada perquè no tenen banyador, o perquè són a una platja aïllada, o més aviat per aprofitar més el sol per millorar la salut dels ossos i l'aspecte de la pell. Els metges recomanaven banys de sol i mar per a tothom pàl·lid, flac, dèbil, amb poques ganes de menjar, de viure.
Joaquín Sorolla (1863-1923) va pintar aquest quadre. A un amic li va escriure: «Estaba ocupado una mañana en hacer un boceto de pescadores valencianos, cuando distinguí a lo lejos, cerca del mar, a un grupo de niños desnudos, y a corta distancia de ellos, la figura de un sacerdote solitario. Eran los Niños del Hospital de San Juan de Dios, resaca de la sociedad, ciegos, locos, enclenques o leprosos. Inútil decir que la presencia de aquellos desgraciados me produjo una penosa impresión. No perdí el momento».
El quadre es diu «Triste herencia» i correspon a la primera època del pintor valencià, mestre de la llum, i jo crec que també de la mar, i dels fiets retratats a la vora del mar. Sorolla pensava en un altre títol per aquest quadre, «Los hijos del placer», però uns amics el van convèncer de canviar-lo.
Tant un títol com l'altre fan referència al pensament de l'època. Es deia que la vida llicenciosa i promíscua dels pares engendrava fills malalts, defectuosos, desgraciats, degenerats. Prou se sabia que això era la sífilis, i la sífilis congènita. Però no era tan sols cosa de persones llicencioses i promíscues, sino també de persones de bona família.
La sífilis era incurable. Pero poc després del quadre, en 1901, apareixia el primer medicament capaç de curar aquesta malaltia venèria, i social, i infantil, el Salvarsán. Per a la penicil·lina haurien d'esperar fins el 1944.
És possible imaginar la sífilis congènita en els fiets del quadre, però les seqüeles de pòlio són més evidents. Aquest quadre denunciava la situació d'aquests fiets, que vivien en un orfenat, malalts i sense possibilitat de curar-se, separats, apartats de la societat que els havia engendrat. Hipocresia, irresponsabilitat, la veritat oculta.
És un quadre social que denuncia una realitat que tothom volia amagada, i que Sorolla descobreix i fa pública. Denunciar és fraternitat, és respecte, és dir la veritat.
M'entesto a promoure la fraternitat com a mètode. Jesús va rentar-los, els peus, als deixebles. I estic obstinat a promoure la veritat com a sistema. Aquí i allà, ens cal germanor, i respecte envers la veritat.
Lamento el que està passant a Catalunya, on la germanor i la veritat han estat malferides per tal d'aconseguir ningú diu què, però tots ho sabem.
Es veu clar que som a una espiral d'acció i reacció que evolucionarà a pitjor i que acabarà encara més malament. Ara hem rebut una trista herència, però a les dues bandes hi ha bandolers. I bandolers de les dues bandes van cometre pecats difícils de perdonar perquè són pecats contra la fraternitat, contra la veritat. Contra l'esperança.
www.bello.cat / jordibell@gmail.com