Idò, no se'l va haver de banyar, el cul, el senyor Pedro Sánchez. I així i tot va sortir del Congrés nomenat president. Potser perquè hi té una flor. O potser perquè la putrefacció de l'anterior govern ja era tan irrespirable que no hi havia alternativa. Es diria que va reunir tots els vots de la oposició a canvi de res. Bono, d'una cosa sí, de mantenir als bascos els guanys que havien obtingut a canvi de votar el pressupost del senyor Rajoy.
Però açò a Espanya es percep com la cosa més normal del món. Ningú no critica els bascos per molt que tenguin uns privilegis que cap altra comunitat autònoma ni podria somiar. I que els han permès disposar de recursos per mantenir un bon nivell de vida fins i tot en els pitjors moments de la crisi econòmica. El senyor Rivera els ha intentat criticar, però prest descobrirà que és un negoci que no dona vots. I que qualque banc li podria picar els dits si no calla. En canvi, amb els catalans, és una altra cosa.
Perquè alerta amb ells. Tota la premsa del règim està a l'aguait de si el senyor Sánchez ha pactat alguna cosa amb els catalans a canvi dels seus vots. Seria la prova definitiva de què el nou govern neix de l'alta traïció. Preferien més que el país continuàs en mans de la corrupció i que s'anàs fent enfora dels principis democràtics i dels drets individuals, que no negociar amb els catalans.
FINS AL PUNT que encara qüestionen si és legítim el nomenament del nou president. Ells que exhibeixen la Constitució com si fos un llibre sagrat, es pot veure que no l'han llegit. Perquè la moció de censura que van presentar els socialistes seguia fil per randa la norma constitucional i el desenllaç que ha tingut, també hi està previst.
Però tornant als catalans, tot fa pensar que és ver que el senyor Sánchez no ha pactat res amb ells. Açò sí, s'ha hagut d'empassar els insults que els hi dedicava cada dia i ha promès que a partir d'ara hi hauria diàleg... Però quin polític democràtic no ha de voler diàleg quan hi ha un conflicte? L'aberració és l'actitud dels polítics que hem sofert fins ara.
I açò no vol dir que el conflicte de l'Estat amb Catalunya ja hagi pres el camí de la solució. És evident que si el senyor Sánchez ha rebut els vots de tots els que no estaven amb el senyor Rajoy i Ciudadanos és perquè s'han conjurat per acabar amb el malson. És que haurien actuat com a còmplices de delicte si no haguessin fet fora del govern un un partit que ja ha estat condemnat i un president de qui dubten els mateixos tribunals.
Però succeeix també que «la vida da sorpresas», com diu la cançó. I els vots dels mateixos partits catalans que, per iniciativa del govern Rajoy, tenen els seus dirigents a la presó o a l'estranger, són els que ara l'han defenestrat a ell. I dins el marc escrupolós de la Constitució, a diferència del contingut de l'article 155, que la majoria de juristes consideren, en el millor dels casos, acostitucional.
EN DOS DIES la política espanyola s'ha capgirat. Ara som encara en la setmana dels gestos, però darrere hauran de venir els fets. I la qüestió catalana és evident que ocuparà una bona part del temps del senyor Sánchez. D'entrada, sembla difícil iniciar un diàleg amb una de les parts a la presó o a l'exili. I acusada de delictes que la justícia europea ja ha deixat clar que no reconeix.
Però d'entrada, si més no, els espanyols potser estaran una mica més ben informats del que està succeint a Catalunya. Perquè és de preveure que els periodistes de Televisió Espanyola ja tindran permès dir la veritat i guardar a l'armari la roba negra amb què han protestat tot aquest temps d'infàmia informativa del senyor Rajoy. I és xistós que el senyor Rivera, amb la seva mania de veure espanyols, no hagués reparat en els vestits negres de TVE i en canvi s'obsessioni amb TV3. Clar que, sentint els seus discursos, ja s'entén que vulgui tancar precisament una televisió en què les veus són lliures i diverses.
Per acabar, una pinzellada d'higiene informativa. Durant aquests mesos en què segons el senyor Rajoy i la premsa del règim, l'economia catalana estava tocada de mort pel procés, la realitat és que Barcelona viu una eufòria d'inversions estrangeres. Hi han instal·lat la seva seu del sud d'Europa o incorporat els seus centres de decisió i d'investigació empreses con Amazon, Facebook, Microsoft, Nestlé, Lidl, Volkswagen, IGG, FedEx, Moodle o Siemens. Per què deu ser?