La primera vegada que vaig sentir a parlar de la possibilitat de travessar el poble de Ferreries per damunt de les teulades va ser el dia abans de l'inici de les festes de Sant Bartomeu i, en concret, durant el pregó que en va fer per a l'ocasió el coronel en situació de reserva Rafel Coll Villalonga l'agost de l'any 1993. El llavors posseïdor de la Placa i Creu de Sant Hermenegild i de la condecoració civil l'Encomanda al mèrit civil, i nascut al lloc Son Bell-lloquet Nou de Ferreries el vint de novembre de l'any 1930, va dir, a l'hora de referir-se a la vil·la del centre de l'illa que deu el seu nom al molt noble ofici dels ferrers: «... per la seva situació primitiva d'estar aferrat a la muntanya de Son Telm i des de la perspectiva de la carretera general en passar pel poble, se solia dir que Ferreries és un poble a on passen per dalt de ses teulades». He pensat aquesta setmana en el coronel que va morir el quinze de novembre de 1994 després de rebre el doble impacte de dos estímuls externs. El primer, una entrevista en aquest mateix diari MENORCA a la viuda del coronel Rafel Coll i antiga dirigent del Partit Popular, Victòria Florit. L'entrevista va ser publicada el passat dilluns quatre de juny i el titular triat per l'autor, Juan Carlos Ortego, destil·la impacte periodístic i sentit comú: «Con todo lo que está pasando veo al PP acabado y lo siento».
Compartesc la visió i divergesc amb el sentiment. Com ja he escrit en aquesta columna el destí final del Partit Popular és inexorablement l'extinció. Ho és per una raó molt senzilla: la corrupció. Si la gran majoria dels teus dirigents han estat condemnats per corrupció i l'Audiència Nacional certifica que el partit es va finançar amb una caixa b en la seu central, el destí que t'espera és la desaparició. Així va passar amb Convergència Democràtica de Catalunya. Si ets corrupte has de plegar perquè, per dir-ho en paraules de l'augusta dirigent del Partit Popular, estàs acabat. Un partit polític d'àmbit nacional ha de ser com la dona del Cèsar, ha de ser honest i ho ha de semblar. I, el Partit Popular, no ha estat honest ni tampoc, per suposat, ha mostrat a l'opinió pública una aparença d'honestedat a pesar de tenir la majoria de mitjans de comunicació al seu costat i que han intentat, sense èxit, refer-ne el relat. Que un partit estigui acabat no vol dir que no pugui renéixer de les cendres de la corrupció com l'au Fènix. El Partit Popular ja ho va fer emergint de la carbonissa d'Aliança Popular i va aconseguir situar-se de nou al capdavant del país. El mateix ha passat amb CDC que es va auto esborrar del mapa i ara governa, amb estranya coalició, la Generalitat de Catalunya. Aquest és el camí al qual està destinat el PP. Extinció i refundació. Començar de zero amb dirigents sense càrregues penals i, una altra vegada la dona del Cèsar, sense taques de deshonestedat. Crec no confondre realitat i desig. Pel bé d'Espanya i pel bé del Partit Popular ha de ser així. Oposar-s'hi és allargar una absurda i innecessària agonia. Rajoy ha dimitit. Aznar es postula com a successor. El mateix empelt, la mateixa soca. No és el camí.
El segon motiu que m'ha fet pensar aquesta setmana que avui acabam amb en Rafel Coll de Son Bell-lloquet ha estat una obra de teatre que vaig anar a veure el dissabte dos de juny a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Es titula «Temps salvatge» i és obra de Josep Maria Miró (1977), un dramaturg que ha guanyat dues vegades el Premi Born de Teatre que convoca el Cercle Artístic de Ciutadella. L'obra es demana si «aquest és un lloc bonic per viure». I és una pregunta que, al parer de l'autor, ens hauríem de fer tots perquè els llocs polits per viure ni es conquereixen, ni són fruit del mercadeig, ni s'habiten a qualsevol preu.
Aquest lloc polit per viure s'ha de construir amb intangibles i amb els vincles i els pactes que establim amb els altres. La peça, vigorosa, hipnòtica i rabiüdament contemporània, ens situa davant un mirall i, en cap moment, desapareix aquesta qualitat que, segons Raymond Carver, ha de tenir una bona història: la sensació d'amenaça. Pintades, intrusos, estrangers arribats de manera clandestina i que aspiren a tenir la mateixa vida que tenim els afortunats occidentals. I, com a símbol d'aquesta amenaça silenciosa i que es mou entre les ombres, el soroll de passes damunt la teulada que es produeix a la nit, quan la gent dels apartaments proveïts de piscina comunitària dorm. L'oïda, em sembla que va dir Nietzsche, és l'òrgan del terror. Travessar Ferreries a través de les teulades! No vos penseu que no ho vam intentar. Amb el meu primer amic vam pujar dalt el terrat de ca seva al carrer Sant Bartomeu banda Son Telm i vam provar de travessar el poble en direcció sud. Ens vam aturar a l'antiga fàbrica abandonada de sifons situada dues o tres cases més avall. Les ruïnes industrials em van impactar. Havia begut aquelles delícies carbonatades amb gust de taronja, llimona i d'altres gustos diversos amb gran plaer i allà hi havia, seca i abandonada, la misteriosa font. S'han de saber interpretar els signes del temps per poder continuar tirant endavant. Ho farà el Partit Popular? O tindrà la temptació de reconstruir la casa per la teulada? Teulada. Coberta d'edifici feta de teules posades ordenadament.