Els gals tenien la poció màgica i no sentien ni una mica de por dels romans. Però així i tot tremolaven només de pensar que el cel els hi podia caure damunt dels seus caps. Eren conscients que la seguretat absoluta és impossible i a més que la prevenció consisteix a prendre mesures per evitar allò que et faci por que passi.
Sant Joan ha millorat en seguretat. Tot i que es podria gestionar millor i anticipar la convocatòria del concurs de seguretat privada, les passes per complir amb el pla aprovat van avançant. Que la batlessa Joana Gomila hagi d'assumir personalment el risc que representa no poder comptar amb el 100 per 100 dels mitjans no en sembla massa just. Tampoc que ho hagi de fer el cap de seguretat. Sempre pot caure el cel. Sempre hi pot haver un accident. Però no es pot assumir de forma anticipada que un accident serà una conseqüència directa de no complir totes les condicions del pla de seguretat.
No és gaire difícil veure que gràcies a la implicació de molta gent, especialment els voluntaris, la seguretat en els jocs des Pla ha millorat molt. S'ha reduït de manera objectiva el risc d'accident.
Jo crec que es tracta de mantenir la preocupació per la seguretat a les festes, deixar que els tècnics treballin tranquils per a millorar-la, només amb les intervencions polítiques imprescindibles. I fer-ho amb prou temps perquè tothom es pugui dedicar a preparar la millor festa del món.
És cert que quan se sent el primer toc de tambor i fabiol, els ciutadellencs ja no pensen en plans de seguretat sinó en viure la festa que estimen. Perquè aquesta és una qüestió important. S'ha de posar mesura en l'aplicació de mesures. Que no vulguem cercar una seguretat impossible que ens faci perdre part de les coses que són essencials de la festa, aquelles que es viuen, que formen part de l'experiència que permet assegurar que no hi haurà millor Sant Joan que el de l'any que ve.