Els dies assolellats ja no em conviden a seure –llibre en mà– a la plaça Sant Roc. En aquesta zona de Tanques del Carme es va coure la motxilla del meu caràcter, la manera d'ésser. Part d'un porxo que guaita per la finestra dels somnis i les il·lusions. Del vol d'un terrat on el cel i el port et vinculen a la terra d'on ets. La casa on vas néixer és el bressol de la ciutat.
El lloc idoni per a ficar-se a la fresca era la porta de casa. Reunió de vesins abans i després de sopar, on els majors eren els principals sostenidors d'aquesta costum. Vam créixer jugant pel carrer, a l'ampla d'una corda, d'un elàstic o d'una xaranga. Asseguts als bancs que ens va deixar el primer enrajolat. Dels arbres, sempre hi havia debat, però la gent prenia la fresca sota el fullam, llegint el diari i explicant-se les novetats.
El 2015 l'Ajuntament va intervenir una segona reforma. El FOMIT de 120.000 € responia l'eterna demanda dels contenidors soterrats, però deixà un espai cimentat, gris, pluvials embussats i replens de fulles, bancs incòmodes, i un parc infantil que defensa la teoria política 'espais intergeneracionals' que quasi mai funcionen.
I tot açò ho explic perquè s'ha perdut la personalitat, la que fan els homes i dones i la història que construeixen. Perquè els darrers anys, els vesins, ni hi prenen el sol ni la fresca.
Les idees de despatx –massa vegades–, no són el reflex de la realitat quotidiana, i creuen que fan un ou de dos vermells.