D'aquells capvespres d'estiu ciutadellencs, amb calada i conversa refrescant a sa Caleta, em ve el record d'un dels assidus a prop de les roques des Castellar: en Josep Martorell Codina (Barcelona, 1925-2017). Prest farà un any de la seua mort i l'IME li acaba de retre, dijous passat, un homenatge. Arquitectes i amics n'han evocat la persona i l'obra que ens deixa qui formà equip en un dels gabinets d'arquitectura més prestigiosos del nostre país: l'MBM (Martorell, Bohigas, Mackay).
S'ha dit que en Josep entenia l'arquitectura com a un procés constructiu amb el guiatge de l'experiència, la racionalitat i el control de totes les fases. A més dels espais dissenyats per aquest mestre, la seva capacitat intel·lectual i el seu compromís generós, inequívoc per convicció socialdemòcrata i cristiana, impulsaren bon gruix d'activitats socials. Els menorquins sempre li haurem d'agrair que ens descobrís una mirada culta i admirativa sobre el paisatge construït per la mà de l'home. La seva «Guia d'Arquitectura de Menorca» (1977) és un llibre imprescindible a les nostres biblioteques.
De la casa del carrer de Sant Miquel, on vivia, anava pel nucli antic observant tot de detalls de la ciutat. La seva conversa culta, educadíssima, traspuava una personalitat forjada pels anys del catalanisme republicà en la pedagogia més avançada, de la qual el seu pare, Artur, fou un reconegut impulsor.
El record d'aquest personatge de modals noucentistes em duu a recuperar els articles de premsa on manifestava un pensament rigorosament racional unit a un gest moral permanent, que ell sabia aplicar a tot tipus d'activitat. Tanmateix, els eixos temàtics que podem reconèixer en «Vet aquí el que penso» (2009) són tres: la política, l'educació i la religió. Van lligats. Lluny de corrupcions, demagògies i populismes, la política ha de ser pedagogia, com volia el socialista Rafael Campalans. Un poble educat assegura una millor política; no debades és la més noble de les activitats humanes, segons Aristòtil. L'ètica, sorgida del compromís religiós, hauria de ser el llevat d'una consciència responsable en l'acció política. Oriol Bohigas escrigué que en Martorell mostrava en els seus textos i amb la seva coherència «el camí d'un redreçament que inicià la generació dels nostres pares i que la història ha anat entorpint».
Des del seu catalanisme obert, profundament democràtic, interpel·lava per què els polítics catalans no fan pinya, com van fer en l'època de l'Assemblea de Catalunya, a la recerca del que és irrenunciable. Les seues reflexions no han perdut gens de sentit.