Va entrar com un cap de fibló i va sortir convertit en un esclafit. L'horror, la destrucció, la devastació pot ser dolorosament poètica. La clau per aconseguir aquesta fita és la precisió científica. L'exactitud descriptiva. Tal vegada la força de la natura va entrar per les costes de Menorca com una mànega marina, es va convertir en un cap de fibló quan va tocar terra i va sortir de l'illa transformat en un esclafit. La transformació dóna al fenomen un aspecte fantasmagòric. Com un monstre alat, el fenomen destructiu de la natura va agafant formes diverses, totes igualment terrorífiques, per aconseguir els seus atzarosos objectius devastadors. L'escriptor Josep Masanés, guanyador del premi Vila de Lloseta amb la novel·la «Jo tenia deu oliveres», hem corregeix l'anterior escrit anomenat Fibló i afegeix més informació a les moltes hores de total obscuritat nocturna: «En realitat van ser força més. A Cala en Blanes no van tenir llum fins dimecres matí. I a Ciutadella, durant la pana, van trobar un home gran mort a les escales de casa seva. No em van saber dir la causa». Encara no he llegit la novel·la de Masanés que, si és com les anteriors publicades, tornarà a ser una lectura interessant, molt satisfactòria, però mentrestant he tornat a llegir el «Faust» de Goethe, traduït per Jaume Ortolà.
«FAUST: ¿T'adones com de lluny en espiral / ve al voltant nostre més prop cada volta? / I si no m'erre, al seu darrera deixa / els sols d'un remolí de foc». Uns versos més amunt Faust ha dit: «¿Veus el gos negre errant pels sembrats i els rostolls?» És Mefistòfil, un dimoni que s'ha transformat en un ca per atracar-se a Faust per tal de comprar la seva ànima». Curiosament, després de la segona lectura del monument de Goethe, m'he assabentat que el pintor Miquel Barceló ha il·lustrat la magna obra.
Però no ens desviem, no vivim a l'època Romàntica, Goethe no puja fins a l'Etna per comprovar en persona els efectes eruptius del volcà napolità. En el nostre segle XXI un ca és un ca i els dimonis no existeixen encara que certs fenòmens meteorològics ens els facin evocar. Una opinió comuna expressada per aquest col·lectiu, a vegades oblidat i sempre savi, com és el dels ancians, que m'ha arribat ha estat que aquestes desgràcies de la natura també succeïen i amb més virulència en el passat. Al llibre «Historia de Ferrerías», el cronista local Antoni Camps, amb la seva prosa al·lucinada i magnífica, ens recorda que: «Un 26 de septiembre de 1885 por la tarde un furioso huracán asoló la parte sur de Menorca, después de recorrer el tramo entre Ciudadela y Ferrerías. Comenzó sus estragos en el predio de Son Vell, donde barrió las paredes de las tancas y abatió gran cantidad de árboles. Según el testimonio de los campesinos que moraban en el predio, una densa y oscurísima nube, iluminada a veces por un resplandor rojizo que provocaba un violento estrépito, les había infundido espanto y más cuando vieron que los relámpagos se tocaban entre sí y el huracán lo arrasaba todo a su paso. Siguió la tormenta en predio de Son Saura, destrozando también las paredes de los cercados y hundiendo techos, arrancando el piso enladrillado de las eras y proyectando las piedras arrancadas como si fuesen gigantescas muelas a gran distancia. En Es Baiul, desgarró árboles, arrancó pesados troncos, derribó las viviendas y, de milagro, sus moradores se salvaron refugiándose en el hueco de un corredor. Después, en el terreno de Sa Cova, levantó tierras y arrancó seculares encinas, algunas aparecieron más tarde carbonizadas por la furia eléctrica surgida del cielo. Seguidamente alcanzó Sa Marjal Vella y Son Alzina, donde arrancó el tejado, la chimenea y el oratorio. En este predio, unos carboneros ocupados en su sitja, se vieron sorprendidos por el ventarrón que alzó y desparramó el carbón, salvándose los trabajadores del bosque al refugiarse en una choza que quedó empotrada contra el tronco de una gran encina. En Sa Marjaleta convirtió en escombros la boyera, arrancó uno a uno los techos de las viviendas y sus habitantes se salvaron al cobijarse en un cuchitril de la planta baja. Afectó a una de las casas de El Pare, avanzó por El Perico y continuó por Torrauba, dejando un rastro de destrozos considerables. Un hijo de los payeses de este último predio, que regresaba de Ciudadela, abandonó el carro y consiguió ampararse detrás de una pared, mientras contemplaba atónito como el carro y la mula eran arrebatados por el huracán que prosiguió su ruta devastadora. Dejó sensibles huellas en Son Mestre Nou, Santa Anna, Torre Petxina, Es Torretó, Sa Dragonera y Algendar, imprimiendo toda su furia incontenible, cercenando árboles, levantando piedras y matando animales. Este terrible cap de fibló terminó ya con menos violencia en Biniatrum, donde aún hizo algunos pequeños destrozos. Sobre el pueblo de Ferrerías, se pudo contemplar un fenómeno extraordinario. El fuerte viento transportaba muchas hojas de heura que el huracán había arrancado por su paso por el Barranco de Algendar y, las miles de hojas verdes y doradas, volaron un buen rato sobre nuestro pueblo blanco y no causó ya ningún daño pero si un poco de espanto a la gente que lo contemplaba como un fenómeno de gran belleza después de la terrible demostración de fuerza dela madre naturaleza».
Un esclafit és un fenomen produït per una columna d'aire en ràpid descens que després de fer impacte a la superfície s'estén en totes les direccions i genera vents molt forts. A diferència d'un tornado, els vents d'un esclafit es dirigeixen cap enfora des del punt on piquen en terra.