Des de l'inici de la democràcia, Menorca ha tingut una relació distant amb el turisme. A diferència de Mallorca o Barcelona, on fins fa pocs anys, les crítiques sempre s'havien expressat en sordina, a la nostra illa, al llarg dels anys àmplies capes de la societat han mostrat la seva contrarietat per l'amplitud que anava adoptat el fenomen turístic. Bastants ajuntaments i el Consell insular també eren reticents al creixement urbanístic associat.
Per aquest motiu, molts s'han qüestionat com era possible que una illa amb escassa vocació turística, veiés com les arribades de passatgers i els edificis per allotjar els estiuejants s'estenien de manera inexorable, fins arribar a fer de Menorca un territori amb escasses diferències amb Mallorca i Eivissa, que des del començament van apostar amb força pel negoci dels forasters.
A manca d'explicacions evidents, no són pocs els que apunten a l'existència d'una ‘mà negra', una conxorxa d'interessos ocults i grups de pressió que tenen força per tòrcer el braç de la societat menorquina. Seria el trasllat a la nostra illa del discurs dels mercats: els mercaders que són més poderosos que els polítics i l'economia s'imposa a la democràcia. Aquesta visió no és nova i es pot rastrejar al llarg de tot el segle XX en les caricatures de la premsa popular on els magnats esclafen la voluntat popular.
I tanmateix, el cert és que ningú sap dir de quina manera els negociants acabalats imposen els seus interessos, quines lleis han fet per impulsar la construcció d'hotels i urbanitzacions. De fet, les associacions hoteleres assenyalen de forma convincent que la immensa majoria de les normes aprovades des del 1975 van en contra del turisme de masses.
Les més recents són l'impost sobre les estades turístiques i el PTI; anant enrere trobaríem les DOT, que van barrar el pas a noves urbanitzacions, les lleis de modernització hotelera, que obligaren a fer les habitacions dels hotels més grans i moltes més. L'única excepció són les lleis impulsades pel president Bauzà, que van ser derogades quan va perdre les eleccions, ja fa més de tres anys.
De fet, no hi ha cap mà negra. Un bon exemple és l'hotel de Cala Galdana. Va ser inaugurat el 1970, quan el terme de Ferreries ni tan sols comptava amb un pla general. El promotor era una multinacional anglesa que en termes pràctics va fer el que va voler, amb la llei de la seva part. Des de fa cinquanta anys és allà i, per molt que les regles del joc hagin canviat i avui en dia fos impensable construir un edifici semblant, no és possible esbocar-lo, perquè caldria indemnitzar els seus propietaris amb una quantitat enorme.
L'hotel de cala Galdana, com altres gegants de les nostres platges o les cinquanta urbanitzacions de l'Illa, van aixecar el vol quan Espanya estava governada per una dictadura. Els primers vint anys Franco va implantar un règim autàrquic que menà el país a la pobresa. A partir del 1960 liberalitzà l'economia i va fomentar el desenvolupament del turisme, una font de divises per pagar les importacions necessàries per modernitzar el país.
Els inversors van tenir totes les facilitats per desplegar els seus projectes. La planificació urbanística era pràcticament inexistent fins a l'arribada de la crisi del 1973. Cadascú construïa com volia, sense cap ni cap restricció. Molts ajuntaments van negligir la tramitació dels plans dels urbanitzadors, davant de la passivitat de l'administració franquista, en altres àmbits fèrriament intervencionista. Per afavorir encara més els negocis turístics, el Govern va autoritzar quatre centres d'interès turístic nacional (Tirant, Platges de Fornells, Son Parc i Cala en Turqueta), en els quals s'eliminava qualsevol possible intervenció dels ajuntaments. Els promotors turístics menorquins sempre van estar en contra del creixement turístic intensiu i apostaven per la qualitat, però les autoritats mai els van fer cas.
L'any 1975 s'havia aprovat la urbanització d'una quantitat de sòl molt superior de la que realment s'ha executat. La història de la resta del segle XX ha estat l'intent de desmuntar l'engranatge organitzat les dècades anteriors. S'ha comptabilitzat la quantitat de places residencials i turístiques que encara es poden desenvolupar a Menorca que, malgrat la cirurgia del PTI i altres normes, és elevada. Tanmateix, algú hauria de contar els xalets, apartaments i hotels que ja no es podran fer gràcies a l'esforç dels governants democràtics, que van eliminar una dotzena d'urbanitzacions i milers de places residencials.
El règim franquista volia que s'urbanitzés tota Menorca. Si la part del nord es va salvar millor, fou perquè els inversors van tenir problemes amb l'abastiment d'aigua, no pel desig de salvaguardar racons meravellosos. Les platges verges del sud no comptaven amb vials públics adients i la distància a cobrir feia poc rendibles les primeres actuacions urbanístiques.
Potser els ajuntaments democràtics podrien haver anat més enllà i anul·lar els sòls obtinguts de forma fraudulenta pels urbanitzadors, però la jove democràcia del 1978 va néixer alhora que milions de persones s'anaven a l'atur. Com hem vist amb l'afer de les armes d'Aràbia Saudita, quan ens juguem el pa, fins i tot els sindicats cedeixen perquè es mantenguin els llocs de treball.
El desenvolupament turístic de Menorca no és cap secret: és simplement una altra de les rèmores que ens deixà la dictadura que vam patir durant gairebé quaranta anys.
amendezvidal.blogspot.com.es