El dilema de la bondat és un dels temes més fascinants que existeixen. Primer de tot perquè és real i molt humà. De manera intuïtiva ens hi enfrontam ja des d'infants quan ens veiem obligats a triar els amics, a decantar-nos per les persones positives, a descartar les negatives o, com es diu ara, tòxiques, o a l'hora de classificar i de personificar l'estructura emocional del nostre món que es va formant i que ens servirà per encarar el futur. De manera intuïtiva, dic. Bruta, quasi salvatge. No ens valen les opinions dels adults, les classificacions donades pels iguals, les jerarquies sentimentals imposades. Quan som infants tenim un olfacte molt fi a l'hora de detectar les contradiccions entre el bé i el mal en les accions de les persones amb les quals ens relacionam o que pul·lulen al nostre voltant. Fins i tot una classificació diferent. Els bons dels adults són dolents per als infants i, les persones dolentes o d'aquesta manera titllades, reben per part de les persones més menudes una simpatia tal vegada canalla. Crec, per resumir, que aquesta qualitat és la primera experiència moral adquirida. Una persona dolenta pot enganar un adult, però no passaran per alt les seves incoherències externes si transcorren davant els ulls d'un al·lot petit.
Tal vegada per aquest motiu «La nit del caçador», que tracta aquest tema, sigui una de les històries -ja sigui contada al llibre de Davis Grubb o a la pel·lícula que se'n va fer dirigida per Charles Laughton- més intenses, emotives i terrorífiques que s'han escrit o que s'han filmat de tot l'univers de la ficció contemporània. Robert Mitchum enredarà Shelley Winters i a la resta d'adults que formen part de la seva petita comunitat de la costa est americana, però no enganarà en cap instant els germans Harper interpretats a la gran pantalla meravellosament bé i de forma convincent per Billy Chapin i per Sally Jane Bruce. El mal és un caçador solitari que es mou sigil·lós i preferentment en la foscor nocturna i troba un punt d'encontre físic en els punys del malvat -les paraules amor i odi tatuades- i en les tèrboles aigües d'un braç del riu Mississipí que guardaran el secret d'un cotxe enfonsat i el del cadàver d'una dona amb els cabells agitats pels corrents profunds com si fossin algues fluvials.
Tal vegada el novel·lista Davis Grubb havia llegit, abans d'escriure la novel·la, «La bona persona de Sezuan» de Bertolt Brecht que ara es representa, dirigida per Oriol Broggi, seguint un text traduït per Feliu Formosa, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. O tal vegada,no. El text del dramaturg alemany és de l'any 1943. En canvi, la novel·la va ser publicada el 1953 i, la pel·lícula de Charles Laughton, va ser estrenada l'any 1955. Per tant és possible des d'un punt de vista cronològic aquesta opció que no puc confirmar mentre estic assegut en una de les butaques centrals del teatre barceloní fruint de la representació prèvia de l'obra, un assaig general amb públic abans de l'estrena. Wang, l'aiguader, és l'encarregat de presentar-se als espectadors en un carrer de la capital de Sezuan. «Em dedico a vendre aigua, aquí, a la capital de Sezuan. És una feina dura. Quan hi ha poca aigua, haig d'anar molt lluny a buscar-ne. I quan n'hi ha molta, no guanyo res. I és que aquí, a la nostra província, hi ha molta misèria». Qui parla és en Toni Gomila que interpreta d'una manera meravellosa l'entranyable Wang. Espera l'arribada de tres déus, els Resplendents, amb l'esperança que arreglin la situació. Un dels professors que més em va aportar quan vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona va ser en Jordi Llovet. A primer de carrera ens va fer llegir «El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde» de Robert Louis Stevenson, novel·la fantàstica que tracta el tema de la dualitat humana i la convivència de dues personalitats enfrontades. Wang és bo, molt bo, però també estafa modestament els clients amb un doble fons construït al pot que mesura l'aigua. La bondat absoluta no existeix. Com deia Vladímir Nabókov parlant de la novel·la de Robert Louis Stevenson als seus alumnes nord-americans: Jekyll no és bé pur i, a la vegada, Hyde no és mal pur.
El mateix passa amb el personatge de Xen Te, la protagonista, la veritable persona bona de Sezuan, quan es desdobla en el seu fictici cosí. Encara que no sigui una de les obres més conegudes de Bertolt Brecht i tampoc de les més rodones, el director Oriol Broggi aconsegueix enlairar el text que va agafant una fluïdesa d'aigües lliscant per un riu gràcies a un ritme narratiu viu, unes interpretacions memorables -a més de Toni Gomila destaca Clara Segura en el doble paper protagonista-, una música desenfadada i canalla interpretada en directe per Joan Garriga i una escenografia oportuna i, a la vegada, difícil per la dificultat que entranya la tècnica del distanciament pròpia del teatre xinès i que era tan apreciada per Bertolt Brecht. La impossibilitat d'exercir la bondat i sobreviure en un món injust prové precisament d'una frase de «Me-Ti (Llibre de canvis)» citat per Brecht en el pla de l'obra: «L'amor a un mateix, part de l'amor al proïsme». Bertolt Brecht no treu conclusions. A l'epíleg, demana a l'espectador que rumiï com pot ajudar una persona bona perquè dugui a bon fi les seves obres. Una súplica que, setanta-cinc anys després, encara no ha obtingut una resposta convincent.
AIGUADER. Qui té per ofici traginar o vendre aigua.