Albert Pla Nualart és un filòleg que escriu columnes periodístiques reflexives i fonamentades sobre qüestions lingüístiques. Dissabte passat en dedicava una a judicar el comportament d'un verb especialment pòlissa, o sigui, entremaliat: el verb «esdevenir». En efecte, aquest verb en català té un sentit doble: «passar d'un estadi a un altre» («aquell demòcrata ha esdevingut feixista») o el de «succeir», «ocórrer» («el màster fals d'aquell farfant va esdevenir un escàndol polític»). Però se'n fa abús quan no expressa un canvi d'estat prou substancial («després d'anys de fer-los la bona, el relator ha esdevingut un miserable»: probablement ja ho era i no hi ha canvi) i quan s'integra en locucions verbals que ja expressen processos o canvis d'estat: «el nacionalisme d'estat torna a esdevenir garrot de totes les llibertats democràtiques». N'hi hauria prou a dir «torna a ser» i no un «torna a arribar a ser» redundant (segurament, el nacionalisme d'imposició o supremacista ha estat sempre escanyallibertats!).
El poble català va esdevenir per consciència, lluita i patiment un subjecte de sobirania, que, tanmateix, la Constitució espanyola no reconeix explícitament. Els pobles de les Illes Balears no són igual subjecte polític, però qualque dia, si en prenien consciència, ho podrien ser. Que ho «esdevenguin» o no, dependrà, entre d'altres factors, del grau de consciència i personalitat pròpia que demostrin; per exemple, a través del seu comportament electoral, tant en el seu sistema de partits com en llurs resultats: mimèticament als avatars estatals (és a dir, nacionalespanyols) o prou diferenciats; emmirallats en la metròpoli o enfora de dinàmiques provincianes. Fins ara i d'ençà de 1977, més tost no s'observen gaires diferències entre el votant balear i el murcià, extremeny, madrileny... o d'altres comunitats autònomes «no nacionalistes» (?).
La peça teatral considerada una de les més emblemàtiques de la nostra dramatúrgia de preguerra és «Allò que tal vegada s'esdevingué» (1936), on Joan Oliver, a partir de mites bíblics, com les relacions d'Adam i Eva i els seus fills Caïm i Abel en el seu dia a dia defora del Paradís, ironitzava sobre els adoctrinaments i practicava un racionalisme escèptic en defensa de l'humanisme i contra el frau, la impostura, la hipocresia, la crueltat, la traïció i altres misèries humanes. Quan el magistrat Marchena i sis demiürgs més al teatre del Suprem emetin a la fi una sentència, sabrem si s'han cregut el relat d'en Llarena i tindrem la versió judicial espanyola d'allò que, tal vegada -o no!-, s'esdevingué.