Aquell vespre, després de sopar, segurament una bona truita d'ous d'epidexpteryx hui —que era com una gallina d'ara però amb cara de mala llet—, el vell de la tribu els reuní a tots al costat del foc i els va comunicar que prou, que tancarien aquella cova, ben igual que tancarien els d'Altamira, d'Atapuerca o Tito Bustillo... No sabem si aquesta decisió arribà també als de Calescoves, ja que les comunicacions amb Menorca són, des de la creació del món, molt deficients.
L'objectiu d'aquells aprenents de sapiens era sortir a la llum dia i conquerir la terra. Les glaciacions havien acabat, els gegantins dinosaures s'havien extingit i els vells mamuts eren poc més que pacífics fòssils.
Abreugem la narració: sortits ja de les coves es repartiren la terra on sembraren plantes i arbres. Recol·lectaven fruits i criaven gallines i conills. Havien domesticat cans i cavalls —els moixos mai no ho van acceptar del tot— i amb això semblaven feliços. Veien sortir el sol i arribar la tardor. S'escalfaven a l'hivern al costat de la foganya i a l'estiu bevien aigua fresca.
Passat un temps, alguns en volien més: més terres, més blat, més cavalls... i començaren atacs fulminants i despietats. Amb això aquells habitants de la terra, decidiren que s'havien d'ajuntar, calia unir-se per defensar les seves possessions. Dit i fet: iniciaren la creació del que després en digueren pobles. Construïren cases unes devora les altres. Les rodejaren de murades i posaren una església enmig. Una església i una taverna, és clar.
Un èxit: els pobles creixen. Més gent: més cases, més carrers, més esglésies i més tavernes. Alguna escola. Ara ja són urbs importants i aixequen catedrals. Catedrals i pisos. Presumeixen de les seves festes i tradicions, dels seus sants i processons. Per mostrar a altres ciutats la seva grandesa i sensibilitat sembren a carrers i places aquells seus arbres d'antany, que han anat a cercar a la natura. I plantes: també han anat a recollir aquelles mates de flors i d'olors que abans tenien a la porta de casa.
Un fet curiós: ja no tots els habitants són iguals, n'hi ha d'opulents i de molt més pobres i ben prest fan barris i carrers de primera i de segona: grans avingudes, amb quatre rengleres d'arbres exòtics o carrers estrets sense una mala fulla. Coses de la vida i dels diners. Diners que just controlen uns quants. Però aquesta serà una altra història. La que ara ens interessa és minúscula: la història d'aquells arbres i plantes que havien sembrat en record de temps passats. L'ànima dels vegetals també pateix, segons asseguren, i enyoren les terres on van néixer. I alguns, fins i tot, moren de tristor o d'avorriment en veure que just els cans s'hi atraquen per aixecar la pota de darrere. Donen l'ombra que poden, quan els deixen, a vells jubilats i parelles de joves enamorats. Acullen ocells i nius. Deixen caure suaument fulles ocres quan arriba l'hora... i aguanten estoics i ferms mentre tenen força.
Molt sembrar arbres i flors entre les cases però res és igual que antany. Els regidors inauguren parcs amb fontetes i les dones posen ramells a finestres i balcons, però tot resulta com una caricatura del que tenien. Els ciutadans enyoren la natura i els nobles regidors, preocupats, s'inventen el gran dia de la flor, la diada de l'arbre, la setmana de la mata d'olor... i aquells ciutadans s'ho miren contents i passegen entre aquella tan acolorida com efímera celebració. La gran festa dura poquet i tot torna a l'esmorteïda i crua realitat. Els arbres se'n cansen de ser podats, de treure fulles, de passar pena i set, de viure aïllats amb les arrels clavades al ciment i un bon dia diuen prou: moren sense remei. Enterrats a un cementiri d'asfalt, sota una làpida sense nom. Com un monument silenciós a l'arbre desconegut. Han mort com a combatents.
Moltes de les nostres ciutats i pobles són avui, ai, desolats cementiris vegetals.