No s'ho cregui. No és així. És el que han de dir, el que toca i queda bé davant el poble i els altres partits, com quan algú diu que el que més el va atreure de la seva parella van ser el sentit de l'humor i els ulls. Els partits que han d'afrontar negociacions de pacte exposen sempre que el més important són els programes, i que el repartiment de cadires és secundari. No s'ho cregui. No és així. Tots pensen, i molt, sobretot, en les cadires. La cadira és poder, i poder decidir és el que cerquen. No ho diuen per mala fe, és maquillatge, estratègia, pose de correcció.
En aquesta ocasió molts dels que hauran de negociar ja han estat socis el darrer mandat. Se saben de memòria les respectives preferències programàtiques. Les setmanes vinents no xerraran només de cadires, però serà el plat principal. Als aperitius, sí, creuaran i perfilaran programes. Als entrants es passaran també factura de les diferències dels quatre anys de convivència (algunes tenses; la majoria, ben dissimulades), exigiran propòsits d'esmena al respecte, establiran noves normes i fixaran límits.
El 26-M tots els integrants potencials de pactes progressistes estaven molt atents als resultats del potencial soci per calibrar forces de cara als acords. En els àmbits de previsible victòria de l'esquerra, com Maó, Ciutadella, Consell o Govern, bona part del seu interès radicava en conèixer l'equilibri i les distàncies entre afins. Per fer valer i acordar programes? No, senyora, no.
Els exclosos electoralment del repartiment de cadires no han volgut quedar fora del joc de filigranes i posturetes posterior a les urnes. Les propostes de grans acords bipartidistes són bombes de fum per enterbolir el camp de batalla quan un ja està de retirada, sense bales, i l'única minúscula esperança que té és que els futurs aliats es disparin entre ells. O ni açò. Més impostura.
Amb un poc d'esforç, ens podem arribar a creure allò que diuen que cada administració es negociarà per separat. Ara bé, si és veritat, suposaria una novetat.