Dijous passat es va inaugurar al Museu de Menorca l'exposició «Petra. Aproximacions contemporànies a la cultura talaiòtica». La mostra parteix d'una idea original de l'artista menorquina Zulema Bagur i ha comptat amb el comissariat artístic de Marta Coll, el comissariat tècnic d'Inés Garrell i el recolzament conceptual de l'artista i professora titular de la Universitat de Barcelona Tónia Coll.
Promoguda pel Consell Insular de Menorca es podrà visitar a Maó fins al dia sis d'octubre i posteriorment passarà a Ciutadella on es podrà contemplar a les sales del Roser des del dia quinze de novembre d'aquest any fins al dia onze de gener de 2020.
Vaig ser present fa uns mesos al Museu d'Arqueologia de Barcelona en un acte de la candidatura de la Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial de la Unesco amb intervenció de la seva directora. El que va ressaltar aquesta com a dèficit de la proposta menorquina ajornada va ser la dèbil connexió amb el paisatge habitat i amb la contemporaneïtat dels seus pobladors i amb la cultura viva. Mentre l'escoltava –curiosament havia davallat del Castell de Montjuïc on havia estat fent feina durant tot el matí en el projecte que havia guanyat un dels premis d'escriptura Montserrat Roig de Barcelona Ciutat de la Literatura de la... Unesco- vaig pensar en aquella famosa frase del compositor Gustav Mahler que defineix a la perfecció l'essència nuclear i dinàmica de la cultura: «La tradició no és l'adoració de les cendres sinó la preservació del foc». Adorar les cendres pot estar bé. Adorar l'arqueologia, la filologia, les biblioteques, els museus. Encara és una millor opció connectar aquestes meravelloses ciències humanes i aquests espais privilegiats amb el batec del món, amb la creativitat que recorre el planeta -Menorca inclosa- i que, no ho oblidem, ha fet possible mitjançant les obres creades durant el present més salvatge, l'arqueologia, la filologia, les biblioteques i els museus.
Per aquest motiu és tan important, al meu modest parer artístic, l'exposició inaugurada el dijous precisament en un museu, en el nostre museu, en el museu dels menorquins. Com diu la comissària Marta Coll en el curós catàleg dissenyat per Maria Eva Melià, aixecar una pedra i col·locar-la de manera vertical és el primer gest artístic, i és, seguint aquesta lògica, el primer gest d'aquestes característiques que van fer els primers pobladors de Menorca que van arribar a l'Illa en embarcacions precàries després de travessar la mar. I no es van quedar enrere. Van continuar alçant pedres, cada vegada de més grans dimensions, que van culminar en les inèdites i originals taules que són úniques en tot el món. No és d'estranyar que l'artista barceloní Francesc Torres, que ha acabat triomfant a tot el món, especialment en l'univers del videoart, se sentís fascinat la primera vegada que les va veure allà a principis dels anys vuitanta en un dels seus primers viatges a Menorca. Francesc exposa quatre impressionants dibuixos de grans dimensions i tres fotografies nocturnes que donen una idea precisa del monumental projecte que es va exposar per primera vegada al Museu de Belles Arts de Santa Fe als Estats Units i que va titular «Jean's Lost Notebook».
A «Estratificció (I)» Gabriel Ruiz-Larrea fa interaccionar les pedres extretes d'una pedrera de marès de Ciutadella amb d'altres ‘pedres' contemporànies creades a partir, per exemple, de la pols de telèfons mòbils capolats i tornats a solidificar seguint el procés natural de les roques cantades per Auden.
Cristian Herrera Dalmau, a «Dividir una muntanya», presenta un vídeo on parteix d'un gest inútil i poètic: pintar una línia discontínua vermella de pujada al cim posant de relleu la dicotomia contemporània entre paisatge i natura.
Si el primer gest arquitectònic va ser alçar una pedra, el primer gest pictòric va ser estampar matèria tintòria a les parets d'una cova o damunt d'altres materials naturals. Paca Florit evidencia amb gran mestria en els seus treballs l'etimologia del mot «litografia» que prové del grec lithos, «pedra», i graphis, «marcar».
Zulema Bagur, que ha explorat amb la pintura des dels seus inicis el paisatge de Menorca i la pedra que el conforma, surt dels monumentals quadres i en un inèdit i fascinant exercici de deconstrucció n'exhibeix parts essencials com ara pedres i nius per cartografiar un mapa puntual del seu propi camí personal i artístic.
Núria Marquès es mou entre la realitat i la ficció i relata amb peces arqueològiques autèntiques o recreades el treball del menorquí Nicolás Salom Camps, un impactant gabinet de curiositats, amb un arbre genealògic creat a partir de dades del cementeri de Chacarita i el Museu d'Immigrants, tots dos de Buenos Aires.