Entrar a militar en un partit que té molts anys de trajectòria (i no sempre d'honradesa: la història és la que és) sol tenir per als neòfits sorpreses desagradables. El nouvingut s'exposa a rebre qualque exabrupte. Aquell jove militant volgué opinar en l'assemblea ‘participativa' sobre un d'aquells temes que neguitegen la ciutadania (el que sigui: n'hi ha tants!). Demanà la paraula, i amb total confiança en la capacitat de raonament que suposadament preval en una formació d'arrels marxistes (per més que d'un temps ençà força oblidades), inicià seriós els seus arguments. No el deixaren acabar. Allà des del fons de la sala se sentí la veu d'un vell posseïdor d'un vell carnet (valgui la doble vellura), que sentenciava: «Calla, babau, tu què saps!».
Blindatge i impermeabilitat a tot allò que ve de fora; cultura atàvica autoreferenciada. Que coi ens han de venir a dir aquests que fins ahir mateix ‘no eren des nostros'! És clar, el jove no tenia ‘pedigrí'; en canvi, el vell ostentava medalles i galons per mor d'anys d'afiliació acrítica en ‘la causa'. L'expressió raonada i raonable front al dictat de la fe del carboner...
Posicionaments així remeten a un principi autàrquic. El règim franquista l'emprava sovint en el marc de les manifestacions d'enaltiment al dictador a la madrilenya Plaza de Oriente per rebutjar les insídies del «contubernio judeomasónico y comunista en lo internacional». Era allò que va fer escriure a principis del segle passat al paradoxal don Miguel de Unamuno aquell «¡Que inventen ellos!». O pronunciar, durant els anys de foscor i aïllament de la postguerra, frases tan contundents (i insensates) com «que se metan el Mercado Común donde les quepa», o bé que «si ellos tiene ONU, nosotros tenemos dos...». Eslògans castissos que ens recordava fa uns dies l'escriptor Vicent Villatoro en un dels seus breus i incisius articles de premsa per mor dels comentaris que inclou la interlocutòria del jutge Marchena contra l'informe del grup d'experts de les Nacions Unides sobre detencions arbitràries en què denuncia les dels presos polítics a Espanya. Per a Villatoro «són l'expressió de la continuïtat i de la vigència actual d'aquest pensament autàrquic del franquisme. Qui es pensen que són aquests de l'ONU? I ells què saben? La interlocutòria és la continuïtat de la vocació autàrquica del franquisme. No la seva reencarnació: perquè una cosa es pugui reencarnar hauria d'haver mort abans».
[Babau: ‘beneitot, curt d'iniciativa', segons l'Alcover-Moll].