Tinc un amic català, que es declara federalista desencantat, que amb gran amargor en l'ànima i en els llavis no deixa de recomanar que, ja que no veu sortida a la situació de Catalunya, el millor és fer vida de casa i cultivar les aficions. No tan sols el comprenc sinó que també començo a seguir el seu criteri, sense estar-hi, però, plenament convençut. Ja portem massa temps empantanegats i s'ha de tenir un caràcter molt especial per estar disposat a viure pendent d'aquest problema com si no n'hi hagués cap més. Com a estratègia de supervivència, un poc de distracció i escepticisme, pot resultar imprescindible. Però, com ja va assenyalar Max Horkheimer el 1938, l'escepticisme només se'l poden permetre els qui gaudeixen d'una vida regalada. Per mor de Catalunya, l'Estat espanyol en el seu conjunt i molt remarcablement les comunitats mal finançades com les illes Balears, estem perdent bous i esquelles, pistonades econòmiques, socials i culturals. Açò té no voler arribar a acords. Tal vegada, si des del País Valencià i les Illes Balears s'hagués pressionat en el seu moment a Madrid, s'hagués fet front comú amb Catalunya, per forçar un canvi constitucional de tall federal, ben segur tot el que ha passat a Catalunya no hauria esdevingut i ara deixaríem, per altra banda, de pidolar i lamentar-nos pel mal finançament que ens ofega.
El drama, que arriba a tragèdia, per tant, de l'època que vivim és doble. Per una banda, hi ha massa incendis que amenacen les nostres llars sense que sigui possible passar de tot. I per una altra, la política, en el sentit com s'ha entès a Occident des de fa segles, és a dir, eina per afrontar focs i injustícies, sembla desapareguda del mapa. Són molts els indicis que revelen que alguna cosa li està passant a la política, que sembla col·lapsada o sense energia. El conflicte català n'és un, però n'hi han molts més: el Brexit, el govern d'Espanya en funcions sense que es vegi voluntat d'arribar a acords per formar nou govern, la immigració que arriba a les costes europees de la Mediterrània, la crisi econòmica i humanitària de Grècia, el problema de la vivenda i l'atur a Espanya, la crisi italiana... En principi, un està temptat a dir que hi ha mancança de bons líders arreu, aquí, a Anglaterra i a tota Europa, però potser aquest no sigui el problema de fons, que el problema sigui molt més profund.
Efectivament, estic convençut que el motor polític està en pana perquè ha arribat tan lluny l'individualisme i l'egoisme que la simpatia i l'empatia, que són les autèntiques benzines de la política, han desaparegut del dipòsit. És tan gran el desig de cadira i por a perdre-la que la comprensió dels altres i dels seus problemes i aspiracions passa a ser un tema secundari i menor. Sense un mínim d'empatia per les persones són impossibles els acords i els projectes de vida en comú, perquè els acords suposen per totes bandes renúncies.
Com hem arribat a aquest estat de coses de crisi dels valors de la simpatia i l'empatia? S'ha necessitat temps, molt. Com el dipòsit de l'oli de l'egoisme ha necessitat dècades perquè es pogués omplir, el de la bona energia també n'ha necessitat perquè es buidés. Però el que està clar és que sense ser plenament conscients de la forta crisi de valors que patim, seguirem empantanegats per molt de temps.