Els quotidians no ens hem sorprès gaire per la sentència que contradiu la declaració d'interès general que va permetre construir el parc aquàtic de Biniancolla. Una fórmula que sol ser recurrent per afavorir les activitats en sòl protegit. I no ens ha estranyat perquè en el seu dia es programés en una zona rústica, ni tampoc perquè en la Reserva de Biosfera s'hagués pogut qüestionar la quantitat de tones diàries d'aigua que sortirien de la xarxa municipal, ni tan sols per castigar un paisatge privilegiat per tal de satisfer l'oci d'alguns i els interessos econòmics d'altres. Si no perquè s'havia de tenir una eima especial per nedar entre retallades constants en l'àmbit social, sanitari i educatiu, promulgar l'etern discurs de l'austeritat, i defensar l'interès públic d'un parc aquàtic.
Ai, interès general que fa referència a tot allò que es considera com a útil, valuós, i vital per a una societat, fins a l'extrem d'obligar a l'Estat com una de les seves finalitats constitucionals, a posar-li un títol en benefici de tots els ciutadans.
De fet, «eima-esma» és una paraula en progressiu desús que al·ludeix a la capacitat innata que tenim les persones de fer les coses amb seny, cura i encert. És aquella senzilla habilitat, amb o sense carreres universitàries i màsters, que té l'amplitud de destriar i orientar-nos cap a allò que és bo per a nosaltres i per als altres.
Ja ens ho deien els pares: tinguis seny, que de cervell en venen.