Davant ca nostra de Barcelona hi ha una doble filera de lledoners. Entremig hi ha un plàtan i un til·ler però els lledoners dominen, plantats i orgullosos dins els escocells, a banda i banda del carrer horitzontalment entapissat de verd. Quan a la tardor arriben els estornells es produeix un fenomen curiós. Afamats com estan després del seu viatge des de les regions europees del nord devoren els fruits dels lledoners. Els pinyols dels lledons ensalivats pel bec d'aquestes aus amb gel a les ales, cauen a la vorera i molts ho fan amb tanta mala sort -no és la intenció dels animals, indiferents als humans- damunt el cap dels vianants que alcen els ulls indignats sense entendre què els ha ferit.
Davant ca nostra hi ha una doble i paral·lela filera de lledoners i, quan surt al carrer cada matí, aquests arbres plantats orgullosos a banda i banda del Rosselló em fan pensar en l'activista cultural Jordi Cuixart i en els polítics electes Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Sánchez, Raül Romeva i Joaquim Forn tancats de manera injusta en aquesta presó catalana que duu, en plural, aquest bell nom. El plàtan i el til·ler m'evoquen, per la seva banda, l'expresidenta del Parlament català Carme Forcadell i la mestra i antiga dirigent sindicalista d'UGT Dolors Bassa empresonades de manera cruel i despietada a la presó de Figueres Puig de les Basses.
Davant la divisió aparent dels partits independentistes, una persona molt estimada em demana si aquest any assistiré a la manifestació de la Diada. Enguany més que mai, dic. A aquesta persona no li rall dels lledoners que tenen aquesta semblança funcional amb els ullastres ja que la fusta és emprada per fer forques o mànecs de càvecs, ni tan sols ho faig del til·ler o del plàtan, perquè m'entén només amb la mirada. Hi aniré en solidaritat amb els presos polítics empresonats a Lledoners i a Puig de les Basses. I hi aniré ple d'esperança perquè l'objectiu de la independència cada vegada està més a tocar. La història ens ha demostrat que les independències dels països emancipats es produeixen després d'un episodi crucial i es materialitzen anys després d'aquest esdeveniment nuclear. La independència de Cuba, per exemple, que va provocar la major crisi nacional, té el punt d'inflexió en l'enfonsament del cuirassat «USS Maine» el 15 de febrer de 1898. En canvi, la independència de Cuba no es va produir de manera efectiva, i en forma de república, fins a l'any 1902. En els processos d'independència hi ha un punt de no retorn. Un forat que, per errors del contrari, del tirà o de l'emancipador, et condueix a un territori al qual ja no és possible tornar a la casella inicial. En el cas del conflicte entre Espanya i Catalunya aquest enfonsament del ‘Maine' es va produir el dia 1 d'octubre de 2017. No pel resultat, que va ser aclaparador a favor de la independència. Tampoc per la participació que, a pesar de la prohibició i de l'amenaça de violència, es va enfilar als més de dos milions de votants. L'enfonsament del ‘Maine' va ser la insòlita, inesperada, cruel, despietada, indiscriminada, estúpida i reiterada violència policial. Al prestigiós, mil·lenari i famós «L'Art de la guerra» Sunzi ho diu clarament: «... només quan els homes s'han ficat en una situació de perill, per tal de sortir-se'n convertiran la derrota en victòria». Traduït. Quan tornar a la situació anterior no és una opció la derrota es convertirà per necessitat en victòria perquè la possibilitat de tornar enrere represetna la mort social i cultural d'infinitat de generacions. El segon enfonsament del ‘Maine' es va fer esperar. En concret, dos dies. La intervenció irada, rabiüda, paternal i ressentida del rei defensant i lloant els autors de la violència contra dos milions dels seus súbdits va tancar la porta de manera definitiva. Ho torna a dir Sunzi: «Un sobirà no ha de mobilitzar l'exèrcit per la ira, un general no ha d'entrar en batalla empès pel ressentiment». Felip VI pot estar molt preparat, però no ha llegit Sunzi ni tampoc ho han fet els assessors que té al voltant. Dos errors crucials.
Així que el dia 11 de setembre, que commemora precisament la defensa heroica de la població barcelonina davant les tropes borbòniques de Felip V, vaig a la manifestació en honor a Sunzi. I no me'n penedesc. Un altre èxit esplendorós. Milers de persones alegres cantant i proclamant la seva llibertat. I és que el procés ha agafat un domini més global. Ara ja no és independència sí o independència no. Ara és llibertat d'expressió sí o llibertat d'expressió no. Llibertat de manifestació sí o llibertat de manifestació no. Llibertat de pensament sí o llibertat de pensament no. En definitiva, drets humans sí o drets humans no a l'Espanya del segle XXI. I açò és precisament el que veig en els ulls dels meus conciutadans manifestats. L'absoluta seguretat de trobar-nos en el cantó correcte de la història.
LLEDONER. Arbre caducifoli que pot arribar als 25 metres d'alçada amb escorça quasi llisa de color gris plom-blanquinós. El fruit és rodó i llis de la mida d'un pèsol o fesol, al principi de color verd i finalment quasi negre, és una drupa comestible amb molt d'os i poca carn. En plural, també és una presó on estan tancats els presos polítics catalans.