Com cada matí, mires el 'Menorca' i et quedes sorprès i meravellat. Com és possible, penses tu, que encara existeixi el miraculós do de la ubiqüitat...? Creies que això era cosa de velles bruixes o de grans sants. La màgia d'estar a dos llocs diferents al mateix temps quedava reservada a això: als mags i als més sants del món. Idò, no. Resulta que hi ha polítics, inclús a ca nostra, que tenen aquesta virtut i la practiquen amb molta freqüència. Amb freqüència i elegància.
Com és possible, et demanes, que surtin cada setmana a una dotzena de fotografies d'allò més variades i curioses...? Autoritats tenim que posseeixen aquesta extraordinària capacitat. Tot el dia circulen per raons tan diverses com inaugurar una obra pública —ja sortien també a la foto del dia de la primera pedra—; anant a rebre una autoritat superior, que acompanyen sigui a una reunió de feina, a una roda de premsa o a una visita protocol·lària a una escoleta; tallant la cinta d'una mostra de pastissets, a les festes de cada poble o aplaudint enfervorits el líder del partit que ha vingut des de Madrid... En resum: despleguen una activitat frenètica, esgotadora però a les fotos sempre somriuen. Pot ser que siguin d'una raça especial...? Un poquet sí que és cert: per dedicar-se a la cosa pública s'han de tenir uns atributs que no tothom té, però no, de plàstic no ho són. Idò, demanaves tu, com s'ho fan... quan fan feina, quan estudien i analitzen propostes, preparen pressuposts, llegeixen informes i debaten i contrasten amb tècnics i assessors totes les oportunitats possibles abans de prendre decisions...? Misteri. Pobra gent, se'ls exigeix un esforç massa gran. Hauríem de cercar una solució que els permetés no perdre mai ni una sola oportunitat de sortir a les fotografies, cosa que tant els agrada, i ser al mateix temps uns extraordinaris i eficaços gestors dels recursos que la ciutadania ha posat a les seves mans.
Amb la finalitat de garantir que les moltes fotos —creuen que proporcionaran vots...— no els faci perdre ni un minut de la complicada feina que tenen encomanada, hem patentat una fórmula que no es del tot original però que podria servir. Ja me diràs que en penses.
Fàcil. Ben igual que els reis i les reines del món: que vagin per parelles. Sí, amb la parella, sigui home o dona. Quan el rei Felip, per exemple, no pot anar a un acte important, hi envia la reina, que el representa. I la gent tan contenta. El mateix protocol: les senyores han anat a la pelu i ells amb corbata; capades i reverències. Mentre en Felip, a ca seva suposam que fa els deures, ella representa l'autoritat reial. I, segons sembla, els funciona prou bé, ja que fa anys que totes les monarquies fan el mateix. Idò, la proposta és, simplement, fer igual: els candidats/tes polítics anirien a les llistes electorals amb el nom de la parella al costat. El nom, per exemple, de na Pastora Pons aniria al costat del d'en Damià Fullana, el seu marit o parella, o a l'inrevés si el candidat fos ell. Això sí, un únic sou, que tot quedaria a casa. Com a molt, una petita gratificació —que no és exactament el cas de la reina...— pel desgast de sabates i vestits i poder pagar la factura del dentista, ja que somriure sempre a les fotos requereix mostrar unes dents blanquíssimes. En resum: un es deixaria fer un munt de fotografies cada dia i l'altre faria la feina. Operació arca de Noè: tothom aparellat.
Podria ser una experiència interessant, ja que en moltíssimes ocasions la dona del candidat o el marit de la candidata són més llestos i treballadors que l'altre.
Ho trobes bona idea...? Pensa-t'ho i ja m'ho diràs.