El passadisme és una malaltia sociocultural consistent a creure que qualsevol temps passat va ser millor que l'actual. De vegades, hom pot tenir la impressió que en ple segle XXI no poca gent viu mentalment en el segle anterior. N'hi ha que fins i tot sembla que duguin segles de retard! Hi ha opinions que delaten persones que, com si es tractassin d'un disc de vinil ratllat, reprodueixen idees obsoletes. Així trobam ‘constitucionalistes' instal·lats còmodament en el passadisme. Proclamen les virtuts de la Carta Magna del 1978, i segur que en tenia en el context del postfranquisme i possiblement encara en té si es volguessin posar-les en pràctica. Tanmateix avui, més d'un article, i potser qualque Títol sencer, fan olor de naftalina si no és que ja estan arnats del tot.
D'aquelles noces, aquests confits. Quaranta-un anys després, i si, com deia Heràclit l'Obscur, el riu mai no és el mateix perquè no ho són les aigües que duu i tot el que arrossega, els efectes d'aquesta llei de lleis espanyola no són (ni poden ser!) els mateixos per al conjunt de ciutadans, la gran majoria dels quals no la van votar per la senzilla raó que el 1978 no havien nat o no tenien els 21 anys preceptius llavors per fer-ho.
Les persones que es volen lliures saben mirar críticament el present amb capacitat per dissenyar el futur, ço que implica també l'esforç d'entendre el passat per superar-lo.
Una constitució blindada i, a la pràctica, irreformable acabarà desbordada per les exigències dels subjectes polítics que s'hi emmarquen. La realitat és la que és per més que alguns s'entesten a voler adaptar-la doctrinalment als seus interessos. Que el ministre Ábalos s'hagi referit al conflicte ‘polític' de Catalunya (fins ara parlaven d'una fractura de la convivència) ha aixecat expectatives entre els que veuen Espanya com a una realitat plurinacional i treballen per trobar-hi solucions democràtiques. Però la ministra portaveu Celaá tot d'una ha sortit al pas; diu que el conflicte polític és «a» Catalunya no «amb» Catalunya. Adéu trempera matinera! I és que el nacionalisme espanyol no llig la Constitució gaire més enllà del Títol Preliminar i, bàsicament, de l'article 2; deixa sense esbrinar on rau la diferència entre nacionalitats i regions, i invoca l'article 8, que atorga a l'exèrcit poders molt discutibles en un estat democràtic, com a bastó per garantir la metafísica nacionalista: unitarisme, indissolubilitat, integritat territorial, monarquia i d'altres essències intocables...