Lamento molt que el Govern Balear hagi estat ben poc sensible amb les escoles de música municipals, però no em ve de nou. Des del moment que la socialdemocràcia va abraçar el projecte neoliberal, desertant de qualsevol crítica al capitalisme, va abandonar els projectes de futur, projectes en els que la creativitat artística haurien de ser centrals. Recordem el que implica la naturalització del principi de Margaret Thatcher de «no hi ha alternativa»: presentisme (pel neoliberalisme el futur és un present etern) i lectura conservadora del passat històric. L'estudi de la història d'aquesta manera esdevé o confirmació de la insaciable fam des dels temps prehistòrics pels beneficis o recreació d'espectacles de consum. Així queda tancada amb clau la idea que el passat és una dinàmica oberta, amb pluralitat de valors i, com ara, en contradicció. Com també queda fulminada la investigació de les societats històriques com una eina crítica tant per copsar la singularitat de les èpoques passades com la nostra.
Sí, hi ha tota una enginyeria basada en el consumisme i el mercat al servei del no pensar i no afrontar els reptes de les injustícies i mals que ens aclaparen: les desigualtats socials, el canvi climàtic i la destrucció del planeta, i l'aixafament dels pobles sense Estat. Aquesta enginyeria és la responsable que soni estranya la inquietud que va alimentar la filosofia moral des dels grecs fins el segle XIX, com és la de donar resposta a la pregunta: què és la vida bona?
Però, tanmateix, els mals ens aclaparen, ens condueixen a les penyes i ens haurien d'obligar responsablement a situar la pregunta, que va ser central per la humanitat durant segles, en la nostra vida i en el dia a dia. La política, en conseqüència, i més la d'esquerres, hauria de prioritzar no l'acumulació i el fetitxisme consumista, actualment convertit en un fi per ell mateix i que destrueix moltes de les coses que fan que valgui la pena viure, sinó els mitjans per nodrir els esmorteïts vincles i obligacions que són essencialíssims per a què les persones puguin florir en les seves capacitats artístiques i sentir-se partícips de la comunitat. És a dir, cal un nou tipus d'economia política que recuperi la subordinació d'allò econòmic a allò social i no a l'inrevés.
Situar la vida bona com a projecte de futur és prioritzar, per tant, les activitats humanes que ens omplen sense que ningú, inclosa la natura, se'n surti malparat. I que hi ha de més humà, de més excels, de tot el que fem els humans que la música? Què hi ha de més sociable que les classes presencials que obliguen a la interacció i a l'esforç?
La política ha de fermar de prop el capital però també ha d'incentivar amb tots els recursos a l'abast possible la cultura i l'ensenyament com a pilars de la vida bona. Cal més coratge intel·lectual i polític per bastir un horitzó més il·lusionant i clar. Sincerament reprovo el poc interès del Govern Balear per la cultura i l'ensenyament, en completa línia de continuïtat amb les polítiques del PP i m'adhereixo a les protestes dels estudiants i mestres de música. La vida bona futura o serà musical o no serà.