Una de les meves darreres lectures ha estat «La mort del comanador», d'Haruki Murakami. Els dos toms seguits. Sumen més de 900 pàgines. Un repte per al termini de trenta dies que ofereix el préstec de la biblioteca, però assequible per als fans de l'autor japonès. Com sempre, difícil abandonar les seves captivadores històries. Un no pot evitar pensar que la publicació en dos toms és una estratègia comercial. Més funcional i dues vegades de passar per caixa. El darrer llibre que he llegit, per contra, és una obra totalment diferent, «Hindenburg», sobre els estralls de la violència més sàdica en les persones. Són 287 pàgines. Moltes en blanc. Transicions supèrflues entre capítols, a més d'un cós de lletra i un interlineat exagerats. La cadència en el canvi de pàgina és excessiva. Una altra estratègia comercial per arribar al gruix mínim que exigeix una novel·la i justificar així el preu habitual. Un artifici per aparentar més del que és.
Sovint no ens conformam en ser el que som i volem aparentar alguna cosa més. Per promocionar-nos, per vendre'ns. Llavors hem de recórrer a omplir els nostres actes de fulls en blanc, d'artificis, de gestos estèrils, d'aparences. No volem quedar enrere i augmentam el cós de la lletra de la nostra història per adquirir un volum de transcendència que en realitat no tenim.
Xerram amb paraules i expressions pretensioses però insubstancials, convocam reunions en què no escoltam, ens envoltam de plans, informes i estudis per amagar la indecisió, abanderam projectes impossibles que no cabrien ni en la imaginació de Murakami, transmeten públicament una transcendència i una altura de mires que són autèntic maquillatge moral. Ho feim inconscients que només amb una ullada a les quatre primeres fulles ja quedam en evidència i ignorants que, al final, el que compta és tenir una bona història. Ningú recordarà de nosaltres els fulls en blanc ni la mida de la lletra. Per un 2020 amb menys feruma i més substància.