Em sembla que no hi ha una definició concisa per determinar quan un nucli habitat és poble, o ciutat. Uns, diran que depèn del número d'habitants. D'altres, d'acord a l'evolució història. Sens dubte, un poble és la veu la de les persones que el conformen.
M'han costat d'empassar els discursos de les sessions d'investidura del president Sánchez, els basats en la teoria de la por. Conceptes com: monarquia, nació, bandera, la unitat o la ruptura d'Espanya. Fins i tot, n'hi ha que voldrien la suposada majoria de la pau dels governs de dretes o d'esquerres que s'han succeït fins ara al país. Massa vegades, la política dona l'esquena a la ciutadania.
No puc evitar aïrar-me pel cinisme immoderat. Qui ha trencat, fins ara, allò que en diuen de nom Espanya? Els abusos de poder? Qui ha permès la corrupció i qui l'ha exercida? Les desigualtats socials? Els retalls sanitaris? Les modificacions educatives? La precarietat laboral i el futur incert dels joves? Urdangarin? La condemna popular a la Monarquia? La gestió dels darrers anys no ens han unit gaire.
No patiu, no podem trossejar una nació que no passa de ser la il·lusió del centralisme d'uns quants. Lo que volem esmicolar és la uniformitat, perquè ens agrada més l'Espanya diversa i plural on tots i cadascun dels pobles faran possible l'avanç.
Retornant al debat i a les declaracions estèrils: un poble és obrir la finestra i respirar. Almenys, el nou Govern intentarà fer-ho possible.