Just arriben els primers efluvis de primavera, el món de la moda sembla despertar i arreu s'organitzen espectaculars desfilades i vistoses mostres on es donen a conèixer urbi et orbi les noves creacions i tendències que els més coneguts dissenyadors han preparat.
Sempre m'he mirat aquets mediàtics i pomposos -glamurosos, en diuen els experts- esdeveniments amb certa indiferència, com de reüll, però veig també que són puntualment i àvidament recollits per tots els mitjans de comunicació. Més d'una vegada he somrigut obertament en veure algunes de les agosarades i esperpèntiques creacions que semblen escapades d'un somni del gran Federico Fellini. Val ben la pena -amic meu- tornar a veure la seva simpàtica i descarada burla que, a la pel·lícula «Roma» (1972), fa d'una desfilada de moda eclesiàstica. Cert és que la imaginació no té límits i que bé està donar sortida a l'exuberant fantasia dels creadors, però juraria també que algun d'aquests genis no permetria que la seva al·lota, dona o filla sortissin al carrer lluint alguna de les seves creacions.
El que és rotundament cert és que el món de la moda i el que l‘envolta mou una immensa quantitat de doblers. Segons la Fashion United Industry, l'any 2018 la facturació d'aquest sector va passar dels 3.000 bilions de dòlars. La mateixa font indica que genera uns 300 milions de llocs de feina i que hi ha censats 18.000 creadors. A ca nostra és suficient seguir l'extraordinària carrera del gegant Zara... Un detall: als carrers més selectes de les grans ciutats, els millors i més cars locals són ocupats amb avidesa per les grans firmes del sector.
No era, però, la meva intenció fer cap estudi sobre aquest món tan peculiar i que sembla té una forta implantació social, amén de la purament econòmica. Just faré un comentari com a simple observador de la part més pública i notòria d'aquesta peculiar tribu de la moda: sastres, modistes, estilistes, informadors, models, fotògrafs, llums i passarel·les, que cada any repeteixen similar funció i sempre amb gran èxit. Sembla, diuen, que hi ha grans baralles per obtenir una entrada per assistir a una de les presentacions dels més grans i mítics noms.
Un detall m'ha cridat sempre l'atenció: els de les models contractades per lluir les noves col·leccions. Unes jovenetes sempre un poc esprimatxades, secallones, això sí, amb unes cames que no s'acaben mai. De tipus més aviat desnodrit, res a veure amb el que està avui estèticament acceptat. Algunes han tingut autèntics moments de glòria i han estat molt més festejades i reconegudes que infinitat de bons escriptors, investigadors o pensadors. Caminen, ai, caminen de manera que sempre penses que se'ls enredaran les cames. Jo, pel carrer, no veig mai aquest característic caminar.
Són molt atractives, cert, encara que és complicat veure-les mínimament amb la cara coberta de maquillatges, amagats els ulls darrere sofisticades ulleres i amb estrafolaris pentinats i capells. Encara més xocant: no somriuen mai. A pesar de les músiques, les flors i els llums, sembla talment que assisteixin, lànguides i apressades, a un enterrament de luxe. Em pots dir, si el saps, el motiu d'aquestes cares de pa de ral, tan gèlidament inexpressives...? Imaginen tal vegada que la fama és efímera -com la mateixa moda- i tot això durarà poc...? Pot ser també que la raó d'aquesta hieràtica fredor es degui al fet que saben que elles no poden ser compradores del que avui llueixen, que just són com un fràgil espantaocells que mostra el que la gent rica i poderosa sí podrà exhibir satisfeta a les acolorides pàgines de la revista «Hola».
Segurament han descobert que el luxe i el glamur tenen també una cara menys amable i noble. Són com a delicades figuretes de porcellana emprades un instant. Penses encara que la model hauria de somriure...?