Quan JR Bauzá era al capdavant del govern de les Illes, obeint les ordres de les altes esferes de la Moncloa i de més enllà, va re tallar fins a l'indicible la despesa pública en serveis socials bàsics, com l'educació i la sanitat. Es calcula que el dèficit que deixà aquell govern en sanitat atenyia els 250 milions i les llistes d'espera per anar a un especialista es triplicaren. Açò sí: el principal problema sanitari era, per a aquells supremacistes hegemònics, el requisit lingüístic per poder atendre els usuaris en la llengua pròpia del país. Un autèntic virus català que delmava els funcionaris. Austeritat era el mantra i la garantia perquè no es traguessin els peus del llençol venia per un afegit a la Constitució, l'art. 135, que s'aprovà amb una tramitació inusitada pel consens entre els dos grans partits del sistema, PP i PSOE. Devien emular Lope de Vega, prolífic dramaturg que era capaç d'escriure obres que «en horas veinticuatro pasaron de la musas al teatro». En efecte, l'article que estableix per a totes les administracions públiques que adeqüin les seves actuacions al principi d'estabilitat pressupostària, marca en el seu punt 2 que «l'Estat i les comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts, si s'escau, per la Unió Europea per als seus Estats membres».
I s'ha escaigut que la crisi del covid-19 ha obrat el miracle i Brussel·les, metonímia d'UE, dona carta blanca als governs estatals perquè injectin tant de doblers com els calgui. Clàusula d'escapada general, se'n diu. Ara bé, no tots tenen el mateix marge. No és igual Alemanya, amb superàvit fiscal, que Itàlia o Espanya, que arrosseguen deutes i dèficits pesants.
Si qualcú ens demanava si volíem pagar «amb IVA o sense», pensaríem, idò, que no defraudar impostos, com fan els qui es creuen inviolables tenint milions a paradisos fiscals, suposa contribuir, entre altres coses, a la dotació d'hospitals i serveis bàsics? Per vèncer contagis greus, per exemple. Quan els neocons tornin exigir a les classes populars que s'estrenyin el cinturó, oblidarem que les normes (fins i tot constitucionals) se les salten a la torera en casos de necessitat?
I sí, lluitar contra el virus de la pneumònia o de la corrupció resulta imprescindible en bona democràcia, però també ho és no escatimar mitjans per actuar contra la fam, les precarietats, desigualtats, contaminació, explotació laboral, injustícies que maten al món milions de persones.