Ja entrats en la quarta setmana de l'estat d'alarma, i en la segona del confinament total, encara hi ha massa nombres que ballen. El govern va haver d'acabar claudicant davant l'exigència de Catalunya i Balears d'un confinament absolut que només exclogués els serveis essencials. La realitat ja era incontestable, per més que no es volgués reconèixer.
I el resultat d'aquesta mesura radical, si hem de creure els experts, només es pot avaluar passats quinze dies. Però així i tot, el govern espanyol ja dóna per bona la data del 12 d'abril, diumenge vinent, per tornar a l'obertura de les empreses en general. I amb la condició que sigui així, el partit del senyor Casado l'avala, per més llenya que mentrestant vagi tirant a la foguera.
No són tan optimistes els experts en epidemiologia, que veuen el calendari molt precipitat. I que anuncien que podria provocar una reculada de cavall en el procés de millora que, per sort, ja es comença a observar. Ja se sap que qui té pressa no ha de córrer.
Després dels retards provocats per la improvisació i l'obsessió espanyola de centralitzar-ho tot -«la autoridad competente»-, és ara quan comencen a arribar les proves clíniques per identificar els malalts i tot el material sanitari que va faltar els primers dies. Però la distribució és lenta i la comprovació de la seva eficàcia també. Com també succeeix a tants altres països, que tot s'ha de dir. N'hi ha prou de veure els parcs de Nova York convertits en cementeris.
Clar que l'economia també prem, i si fins ara el govern ha carregat els sous dels assalariats sobretot damunt l'esquena de les empreses, a partir del dia 12 ja no tindria arguments per mantenir-ho. Els bancs ja no podrien excusar tampoc l'avarícia amb què donen crèdits als petits empresaris, tot i l'aval del govern. I alguna solució més eficaç s'hauria d'oferir també als autònoms i al comerç.
La majoria de països d'Europa ja han disposat ajudes, com mai no s'havia vist, per ara i per quan açò s'acabi. Però el drama d'Espanya és que està hipotecada fins dalt de tot. I que només per cobrir les despeses de tants de dies d'aturada general, hauria d'acabar demanant un rescat a Europa. Com aquell de dissimulat de quan la crisi de 2008, amb les conseqüències que coneixem prou.
El senyor Sánchez -i el planc, perquè fa quatre dies que governa- es lamenta de la manca de solidaritat d'Europa i reclama mesures radicals que permetin salvar l'economia dels països més desgraciats. I en part, té raó, però també tenen les seves raons els governs europeus que s'hi neguen perquè han assistit a una disbauxa espanyola que no s'ha aturat mai.
Ho diu un economista prou conegut, el senyor Niño Becerra: «Tot acaba sortint: AVEs semibuits, aeroports sense avions, palaus de cultura que ningú no utilitza, poliesportius infrautilitzats, tramvies que no funcionen...» I no apunta els dos hospitals immensos, un a Toledo i l'altre a Andalusia, que estan acabats de fa mesos però que continuen tancats mentre l'exèrcit munta lliteres a la Fira de Madrid...
Vénen temps difícils, perquè la font miraculosa del turisme estarà estona a tornar a rajar. I la petita empresa, que és la base del dinamisme de l'àrea mediterrània -aquella que reclama el Corredor mentre Espanya tira els doblers amb línies d'AVE absurdes-, ho té magre per recuperar-se, si ho ha de fer amb els ajuts que el govern ha posat fins ara damunt la taula.
Per no saber, no saben encara ni si la Unió Europea aguantarà el cop. Així és que la sortida del coronavirus continua encara més penjada que una poltrú abans d'encetar, tant des del punt de vista sanitari com econòmic. Però mentrestant, també succeeixen altres coses que sembla que voldrien que quedassin tapades amb el virus.
Els partits majoritaris del Congrés s'han tornat a posar d'acord per impedir que s'investiguin les finances del rei emèrit, que vol dir de la monarquia. I el Tribunal Suprem ara empra el whatsapp per amenaçar les juntes de presons de Catalunya, quan han de decidir quins presos poden passar la quarantena a ca seva.
I oh descobriment! La seva preocupació no és que els assassins, els violadors o els lladres puguin tenir aquest benefici. Al Tribunal Suprem només el preocupa que el puguin tenir els presos del procés... Així és que definitivament els haurem de considerar presos polítics, com prop d'aquí només n'hi ha a Turquia.
Per paga, arriba de Madrid la proposta d'uns nous pactes de la Moncloa, com aquells que l'any 1977 van fer possible que tot canviàs per deixar-ho tot igual. Confinat com estic i amb molt de temps per rumiar, pens si encara deu quedar qualcú que no entengui per què hi ha tants de catalans que tenen el delit de fugir...