Viatjo amb paraules. M'instal·lo davant els comandaments i amb el pols sempre emocionat per l'aventura d'escriure, engego els motors de la fantasia amb un anhel clar, no ens enganyem amb falses modèsties, d'establir un diàleg presumible amb uns ulls agradosos de mirar i deixar-se veure amb tota l'atenció. La meva nau nodrissa, el Diari, surt un dia qualsevol a fer un tomb per l'illa. Tenir l'oportunitat d'experimentar el vol d'una opinió o un relat és com volar per un intangible espai de llibertat dins el confinament. Quin goig més paradoxal!
No s'ha de prejutjar que escriure no faci patir, Déu n'hi do, si en fa! No tot són flors i violes i un dia feliç. Sovint els embulls mentals o “els enrocaments” amb una idea solta, aturen la fluïdesa en sec i, per més voltes que facis dins la cúpula del cervell, sempre et trobes amb el fre de mà posat. No, no és allò “de bufar i fer ampolles” això d'escriure, volar sense ales. L'enlairament literari depèn sobretot de la qualitat del motor personal, de la cura de manteniment que cadascú en té, del propòsit o despropòsit conscient, del mestratge de l'experiència. De la intenció o funció informativa, acadèmica, social, cultural, econòmica, esportiva o de simple escrit d'opinió, a seques. Podríem dir que el Diari es vesteix sempre a la moda, sempre ha d'estar al dia. És com un finestral que obrim diàriament als paisatges locals, nacionals, al món; amb un munt d'ensurts, esglais i qualque alegria. Permeteu-me que la meva embranzida de primera hora matinera vagi fent giragonses verbals, com si jugues a fer un escrit gimcana. De fet, però, sincerament, papallonejo entre línies. Entre cada punt, coma, signe ortogràfic, enlairo tot un seguit de colors cal·ligràfics amb què confegeixo paraules fetes del vocabulari o no. Passo aquest fil lèxic pel brocal de l'agulla de cosir escrits i brodo frases amb didal, deslliurat i palpitant. Heus aquí l'essència del moment, de l'ara mateix en què estic escrivint-me. Aquests dies de clausura hem tingut una experiència de noviciat. Ens han vingut de nou aquests temps monacals i aprenem a sobreviure tancats dins la cel·la de la realitat casolana, no queda altra. No perdeu el temps amb queixes inútils ni us adormiu confitats davant la tele. Com mussols s'ha d'estar a l'aguait. Vés viu! Recorda, sempre paga qui no ho mereix.