Una de les coses que més ens ha impactat de la pandèmia són les ciutats buides. Grans capitals del món imposades al confinament, que ha paralitzat metròpolis senceres. Com si haguéssim clicat la manilla de la llum, apagant el món.
La crisi d'ara és diferent. A poc a poc tornem omplir els carrers, i més tímidament els comerços i restaurants. Quasi res s'assembla a l'abans del coronavirus. Amb el seu alè ho va esborrar tot. A ca nostra, la primavera sense humans ens ha regalat espais més verges, una versió –perquè m'entengueu- més depurada. Pedalejant les urbanitzacions, la costa i les platges, t'adones molt més dels hotels fantasma, tancats. Complexos d'apartaments i xalets buits. Del port sense creuers, i de les carreteres sense taxis, ni cotxes de lloguer. Sense turistes. Un esplèndid decorat de sol i platja que amortitzem els illencs.
Costarà que vinguin. Som un destí ideal, però car. Els rebrots fan por, i els viatges de proximitat generen més confiança psicològica, més sensació de control. Sembla que fins i tot el turisme nacional es decantarà per terres d'interior. En comptes de fer escapades de tres o quatre dies durant l'estiu (un a Menorca, i un Bilbao; posem per cas), enguany preferiran llogar una casa rural, una roulotte o una cabana a un càmping. O aniran més temps a la segona residència. I si no en tenen, a la que els deixi algun familiar.
Voltejant el sud, o el nord, crec que salvarem l'estiu, però no l'economia.